Tots estem sols

Quina manera de somiar, quin art. Els "i si" m'estan matant. I si m'he convertit en una immoral, per exemple? Crec que respecte a aquesta pregunta, mentre sigui un secret tot plegat, no ho seré. Quan el món no sap una cosa, aquesta és com si no existís. Acostumava a pensar que amb tantes persones com hi ha al món, de segur que a cada instant hi ha algú que s'enrecorda de mí, que em pensa, que m'escriu, que em menciona, que em llegeix, que em somia, que m'enyora, que m'odia. I no pas com una egolatria, sinó com una cadena infinita de casualitats. Estaria bé fer una estadística sobre això. Fa força temps, jo estava promesa amb un futur estadístic. Tot això és un preàmbul. La cosa és que em vaig despertar a Praga a les quatre de la matinada. El coixí era incòmode i feia calor a l'habitació de l'hotel. Tan lluny del meu llit de casa, tan trencada per dins, vaig tenir la certesa, per primer cop a la vida, de que aleshores ningú ningú ningú en tot el planeta em tenia present. Llavors, jo no existia. No vaig saber si m'agradava o no. Llavors em vaig entrebancar amb l'estúpida insatisfacció crònica que s'esforça per apoderar-se de mi cada dia de la meva vida i em vaig asseure al llit. El meu germà respirava al meu costat. En aquell moment, hagués venut la meva ànima i el que sigui a qui fos pel que fos. No volia estar sola i a més, crec que volia existir.

Després...l'error que feia mesos es veia a venir. L'error més lògic de la necessitat. I d'aquí cap allà, sense voler encomanar la meva ànima a ningú i alhora necessitant que em diguin bona nit encara que ho facin per la mecànica dels anys, resseguint a la ment bigotis perfectes i enfonsant-me cada cop més en aquest caos psiquiàtric que no puc aguantar i que alhora potser m'agradi el mal que fa. Havia somiat coses realment perverses en tots el sentits possibles, m'havia llevat horroritzada. Vaig agafar la bicicleta i vaig creuar el riu sobre la tremolor dels ponts, vaig fer esses entre els turistes, els avis, els nens, i vaig arribar al final del poble. Vaig caminar per les vies del tren, per la sorra i per les vinyes, arrossegant la bici. Em vaig omplir les cames d'esgarrapades i de blaus. Em vaig agenollar de nou sobre les pedres abans d'arribar a la platja on la gent va despullada. No sé què és exactament la felicitat. Potser per això m'equivoqui tant. M'havies promès un somriure cada dia, m'havies promès coses horriblement divertides i jo no li havia donat cap mena d'importància. I ara mira'm, ja no sé pas què pensar. Necessito existir. T'ho suplico. Fes-ho només perquè necessito existir, pel que recolzes i pel que esperes de mi. Sigues un pretxext perquè jo acabi sent la Cristina que assegures que sóc. O jo què sé.

Després d'amagar-nos mil jocs bruts, els pretextos canvien. I parlo dels pretextos per a seguir vivint. I tot es torna net i clar i simple. Tot es torna com el que realment vull. L'un a quilòmetres de l'altre, preguntant-nos què se'ns va passar pel cap. I sento que, sense voler-ho, la meva existència s'encén una miqueta. De cop i volta en tinc prou.

Que tant és, que sí. Que sempre et tindré un sí preparat.