El lleó es troba exactament a mig camí entre
l’ovella i el nen. Lluita tot i que no sap pas perquè. En Max baixa les escales
del teatre amb la noia més silenciosa del món: la germana gran de Daniela. Les dues
nenes li semblen com el petó a cada galta que equilibra la discòrdia del món i
procura aprofitar-se de la companyia de l’una i de l’altra tant com pot, però
sempre per separat. La noia del silenci es diu Lucía i ara fa tot just un any
que comparteix pis amb en Max, prop de l’hospital on ella estudia el mir
rodejada de psiquiatres. La noia fuig d’un pare imbècil i d’una germana que
descarrila per moments i el noi només va llogar aquell pis per raons de
proximitat amb la universitat. No passen moltes hores plegats a casa però entre
ells ha nascut una mena de docilitat interessant i alguns vespres que tenen
lliures van plegats al teatre. Aleshores en Max vol més i més i no se’n recorda
que ella és com un mur de pedra. En Dostoievski diu alguna cosa així com que
les persones d’acció, la massa dominant, els qui són capaços d’enamorar-se i de
venjar-se i de viure com cal s’aturen davant els murs de pedra, però no fan
el mateix els homes de reflexió com en Max o el mateix siberià. Pugen a casa. – Va, què vols que prepari per sopar, Lucía? –
No res, jo pujo un moment i me’n vaig. – I on vas? – Enlloc. – En Max s’imagina
amb una ràbia quasi bé infantil sopant tot sol mentre es mira l’interior dels
armaris de la cuina sense veure què hi ha realment a dins. Si pogués ficar-s’hi
tot ell i arraulir-se allà, entre els macarrons i la farina, ho faria, però no
voldria per res del món contemplar des de dins d’un armari de cuina com la seva
estimada companya de pis l’observa sense entendre’l. De vegades, Lucía mira a
la gent sense cap filtre, preguntant amb els ulls “escolta, que ets una mica
gilipolles?”. La quotidianitat i la hipocresia encara no són el seu fort. La
noia es tanca al lavabo, amb les llums esgrogueïdes de sempre, i el
mirall-botiquí-armariet li torna el seu reflex. S’imagina en blanc i negre i
amb una pinta, lentament, s’allisa el serrell espès i els dos blens de cabell
negre que pengen a banda i banda d’aquest. La resta del cap és rapat. Té uns
ulls molt grossos i força lletjos, la veritat, i la pell blanca com la llet i
plena de pigues grosses. Dilata el nas tal i com feia quan s’enfadava al camp
perquè algú la placava més fort del compte i un simple partit passava a ésser
quelcom personal. Fa dos anys que ja no juga a futbol i troba a faltar algunes
coses. D’altres no. Troba a faltar anar-se descobrint blaus per tot el cos cada
dia, per exemple. Agafa la porta i se’n va sense dir res a en Max, que llegeix
poesia mentre la pizza és al forn, amb un humor infernal sense que ningú en
tingui la culpa.
Me encanta.
ResponElimina