La metgessa

Ara que ja és ben de nit, puc entendre algunes coses que havia passat per alt quan el sol de la tarda es reflectia a l’asfalt del Passeig Maragall i ens cremava els ulls. Ja no queden cerveses a la nevera, fet que lamento.

A l’andana del metro, les persones amunt i avall m’han fregat les espatlles un parell de cops. No he pogut contenir els calfreds. Un home petit, amb bigotis i esguard brillant i buit em seguia amunt i avall. Em mirava. Les ganes de plorar m’han encegat i ja no recordo més, fins que m’he atansat a la paret més propera i hi he enganxat l’esquena, prement fort les dents, com faig ara que ho recordo. No podia parar de pensar que em faria caure a la via d’una empenta; que, aprofitant la meva esquena descoberta, se’m llençaria a sobre i el cor m’explotaria en un atac de pànic.

La doctora ens ha vingut a buscar una miqueta tard. Ens ha dit que avui faríem visites a domicili a un parell de pacients. Jo em mirava els cabells de la meva companya, negres i més avall de la cintura, salvatges i fins. Espiava com les seves passes, amb les sabates de taló, i el vent fred els feien volar i colpejar l’esquena, coberta per un abric fosc. Hem arribat a casa d’una senyora molt i molt vella que vivia en un pis molt i molt vell. A l’obrir-se les portes de l’ascensor, la meva companya m’ha dedicat una mirada d’esglai, interrogant. Hem quedat totes tres aturades uns instants i, a continuació, hi hem entrat. En ma vida havia posat el cos dins un receptacle d’unes mides tan semblants a un taüt. Però aquest no era pas el problema; la companya i jo ens hem col·locat ben endins i després, la doctora, grossa com un lluitador de sumo, hi ha entaforat el cos. Ha premut el botó del quart pis amb un dit blanc i vescós, somrient. Les portes han mostrat clars indicis de voler-se tancar fins a topar amb els pits de la doctora i llavors, mecànicament, han tornat enrere, escarmentades, impedides. Ai, noies, perdoneu, s’ha disculpat ella. La maniobra s’ha repetit un parell de vegades i l’èxit ha arribat quan la companya i jo hem comprimit els nostres cossos contra aquell mirall del fons, embrutant-lo amb l’alè i totes tres, dins aquella tomba mortuòria, hem format un bell tàngram humà que anava amunt. La companya tancava els ulls amb força, aguantant-se el riure. Jo no movia ni un dit.

Un cop a casa l’àvia, hem segut al sofà mentre aquesta li ensenyava els pits, la panxa i l’esquena a la doctora. Jo em mirava les fotos de casament, en blanc i negre, que penjaven de les parets. El marit, ja mort, duia un bigoti fi, de casino italià, preciós. L’àvia estava molt contenta de rebre la visita de la doctora i de les estudiants de medicina. Ha volgut ensenyar-nos el seu llit nou, que s’inclinava des de diversos angles amb un comandament a distància. La companya i jo l’hem seguit fins al dormitori, a través d’un passadís fosc, rere les seves passes curtes i lentes. Un cop ens ha tingut allà, mentre el llit s’anava movent tot sol, grinyolant bojament al prémer tots els botons del comandament alhora, de l’emoció, ens ha explicat que ella preferia aquell llit diabòlic abans que un hospital. I que preferia morir-se abans que un hospital. També ha confessat que al fer-se de nit es posava força trista. La meva companya ha fet el gest de consolar-la i li ha dedicat alguns formalismes que he considerat molt encertats. Jo, sabent-me una completa impedida, no he pogut dir res, sols donar gràcies interiorment per les paraules de la meva companya, que ja omplien el buit i satisfeien a l’àvia.

Hem caminat fins a casa de l’Emiliano, que viu amb les seves dues germanes. Tots tres molt vells, també. A l’arribar, la doctora ha dit: viuen al primer pis, aquest cop no cal agafar l’ascensor.

L’olor de menjar fort dinamitava tots i cadascun dels metres d’aquell petit pis, i els meus sentits. L’Emiliano, desmemoriat i rígid i silenciós, descansava sobre el sofà, amb la mirada perduda i una manta per sobre del cos. Era net fins a límits que jo mai hagués pogut imaginar en un ancià, els cabells blancs pentinats amb colònia cap al costat, la pell suau i lluent, la roba elegant i impecable, sobre els bolquers. Pur i immòbil com una estàtua de fusta, del llit a la butaca, de la butaca al sofà, del sofà al llit. La doctora li ha auscultat el pit i l’esquena i ha dit que tot anava bé. Les germanes anaven dansant al voltant del sofà, com si fossin dues titelles: ulleres grosses, nas aguilenc, rínxols grisos, davantals de quadres. Se’n reien de com el malalt ens mirava, a la companya i a mi. Apa, com et mira...és que el pobre fa tant, que no veu nenes! I sí, ens contemplava com un gos dèbil que no entén.

Emiliano, la doctora m’ha dit que has de moure una mica les mans i els braços, li ha cridat una de les velles, a cau d’orella quatre o cinc vegades, tot retorçant-li els canells, al pobre. L’Emiliano, al cap d’uns segons, ha cridat: deixa’m. Tots hem emmudit.

Al tornar cap a casa, m’ha semblat que havia estat divertit. Com si jo mai hagués d’arribar a vella. La meva ombra, duplicada pels fanals, contra les façanes, m’espantava i em feia girar bruscament, als carrers sols i foscos del barri. Tornava a tenir ganes de plorar. I qui sap com estarem, quan ja no sigui capaç de recordar la tarda en la qual vaig riure o emmudir davant la vellesa; quan l’únic que em feia seguir vivint era la fugida, la fantasia on tornaves a ser sobre el meu llit desendreçat, amb el teu cos de nen que tant m’estimo i que tant m’agrada, les retrobades sòrdides, difícils, suspensives, tremoloses.