El temps es bifurca

i sento que, d’alguna manera remota,

totes les passes de la tarda

i de la vida

han existit sols per conduir-me

fins aquest moment. Quin remei...

Els ulls dels altres són miralls

vora els quals m’agradaria plorar-me

però no puc.

M’adormo dins l’autobús;

confesso a la fi, trista,

que m’agradaria desesperadament

ser més, molt més,

ser alguna cosa més per tu i per mi,

i en qualsevol parcel·la que pugui contenir

aquest cos meu i aquesta ànima que de vegades

també és meva.