Castelló

Els bars de carretera d'aquest indret són, amb diferència, un dels llocs més fastigosos que he visitat mai. Un musulmà dorm sobre l'asfalt, panxa enlaire, amb la camisa color salmó descordada sobre el ventre pelut i daurat, els braços en creu i les mans obertes, tacades de greix negre; tot sembla indicar que ha deixat la reparació del seu automòbil per un altre moment. Miri on miri, tot és brut, brut, brut fins l'estupor més intensa. Dins el bar, dues senyores d'uns seixanta anys mengen galetes i entrepans compulsivament. Es miren als ulls de tant en tant, i també es murmuren coses amb la boca plena d'aliment, com un aparador. Les comissures dels seus llavis i les ungles postisses són plenes d'engrunes. La seva carn ja és blanca i tremolosa; quatre cabells morts els decoren el cap. S'inclinen rítmica i sincronitzadament sobre la taula per seguir amb l'àpat. El conjunt escènic em fa pensar que, a partir de certes edats, les femelles humanes adquireixen certes similituds amb les gallines; fins i tot disposen les aixelles com si fossin ales entreobertes per la calor de l'estiu. Ara, una de les dones em mira amb els ulls buits i tèrbols, obre la boca desafiant els límits físics de l'articulació temporo-mandibular i, a dins, m'ofereix la massa rosàcia de la seva llengua i les seves genives enormes. Després s'hi introdueix tota la mà, amb el dit índex estès, portant-lo d'expedició entre les seves dents greixoses, cercant algun tros de menjar perdut, incrustat. Obre tota la mà amb força, i els quatre dits restants, com si fossin les potes d'una aranya epilèptica, li surten de la boca. Eleva els iris i les pupil·les per dur la concentració sensible al punt més àlgid. No puc mirar-la més. Un xinès juga amb lentitud i insistència front la màquina escurabutxaques. Sembla que ningú el veu; també sembla que porti hores, dies, mesos, jugant. Els seus dits quasi bé no fan soroll al pressionar els botons de colors. Un camioner que llueix una samarreta amb una cara enorme del Che Guevara s'asseu ben bé sota el televisor i el contempla absort. Una rossa d'uniforme fa com si volgués netejar el bar. A la seva samarreta hi diu: ens importes.     

 

La Manxa

Castelló, però, havia de ser l'últim indret habitat. Aquí només hi he vist gira-sols i molins.

 

Jaén

Ciutat sola a les quatre de la tarda. Sonen les campanes com en un somni trist del Bergman. He llegit que som a quaranta-dos graus centígrads. La brisa també és desèrtica. Dins un bar, caps de braus  amb la boca entreoberta en un somrís últim i els ulls llampants decoren les parets, i uns homes que vesteixen amb elegància conversen excitats. Un d'ells alça la veu: - esta que os presentaré mañana es una mujer casada. No conmigo, pero casada. - I tots esclaten a riure com hienes.

La catedral és plena de passadissos amagats i sales buides amb les parets de fusta. Sembla que s'hagin d'abalançar sobre el meu cos. Estossego i canto dialogant amb l'eco sòrdid per distreure la por. Recullo un pamflet que ha estat acariciat per moltes mans, oblidat sobre un banc de fusta. Parla sobre Déu. El deso entre les pàgines del Cioran.  
 

Olvera

Runes grises entre les muntanyes. Un home pinta el paisatge al marge de la carretera. Els camps eterns, endreçats, ondulats i daurats, càlids i lents com una carícia em fan recordar la llengua del Gerard al meu cos i totes les coses que em deia a cau d'orella. 

Dins la piscina de l'hotel, a les vuit del matí, tres velles grasses amb un somriure boví, el coll estirat fora l'aigua i casquet de bany fan gimnàstica. Un monitor amb la pell bruna i un banyador arrapat els ensenya els exercicis que han de fer, amb una paciència burlesca. Els abellots que em passen a prop fan el soroll de les avionetes.

 

Cádiz

"Todo deseo estancado es un veneno", resa el revers d'un sobre de sucre. No tenen escrúpols, però jo mai em poso sucre al cafè. Una nena que potser té cinc anys salta molt contenta pels carrers estrets. Una flor blanca treu el cap d'entre els seus cabells castanys; el vent de Cádiz i els saltirons alcen amb gràcia la seva faldilla curta i malva. Les noies boniques passegen als vespres. Una rossa amb espardenyes i un vestit beix, brodat i calat, que li dibuixa tot el cos, em fa sentir bruta i petita. La seva pell sembla molt suau. Les noies saben que les desitgen, saben que són boniques; cada moviment que fan és una burla.

Les finestres blanques, velles, de fusta, obertes de bat a bat, precedeixen al cel. Al castell de sant Sebastià el sol diu adéu rere el mar. El vent és a punt d'endur-se'm; alça la sorra i m'amartella tot el cos. També alça el vestit d'una dona molt grassa, i aquesta emet un riure agut i desagradable. Té les cuixes blanques com la llet, probablement tèbies com la llet, i plenes de tremolors. El vent cada cop bufa més fort. Totes les condicions són realment adverses. El sol desapareix finalment rere el mar i la dona grassa aplaudeix. Avui tampoc he vist cap raig verd.

 

Jerez

Les cames primes dins les malles i el cul dur, les botes de pell, les patilles arrissades fins la barbeta, els ulls clars com l'aigua i les ferradures dels cavalls que s'enfonsen a la sorra humida, i res més.

A les bodegues, un francès del grup de turistes fa ullets a la guia, que és jove, que és exòtica i que parla molt bé. Els cabells ondulats li freguen el cul i du un vestit de seda de color de sang i de vi que insinua dues cuixes toves i rodones. El francès la segueix com si hagués vist un àngel, encapçalant amb molt d'avantatge la fila de turistes, molt per davant també de la seva esposa francesa, que avança amb la parsimònia i la resignació que adquireixen algunes dones amb els anys. Al final de cada explicació, mostra el seu interès, com si fos un bon alumne, fent preguntes aleatòries i misterioses, com per exemple: en aquesta sala, totes les bótes de vi són plenes, o n'hi ha alguna de buida? De vegades la guia no sap què dir-li. Al final de la visita arriba la degustació de vins i jo m'alegro de tot cor. Els francesos seuen al voltant d'una taula per dos, i cadascun té preparades quatre copes de vi. La guia s'acomiada i s'allunya. El francès conté la respiració. La francesa no mira al seu marit, i s'eixuga les llàgrimes i el nas amb un mocador de paper.