Cleopatra

No m'atreviria pas a dir si les llàgrimes que m'han caigut avui són fruit de la ingenuïtat o potser de la febre i el constipat. Com diu aquell, la felicitat no és pas alegra. Amb això en tinc prou. La meva ciutat passa ràpid rere les finestres de l’autobús i ploro, però la llum d’aquests dies és tan preciosa que no estic segura si sento mal o l’enyorança més bonica que pugui existir.

Jon, segueixo tan estúpida com la nit en la qual em vas il·luminar la vida explicant-me la Revolució Francesa. Quan em toca la llum, sóc com un reactor nuclear a punt de petar i destrossar el món amb paraules i mirades i preguntes indiscretes. Bec, fumo i faig mal. Em passo les hores parlant de tu a qui tingui a prop i saltant frenèticament d’una persona a una altra, buscant quelcom que suposi una nova volta de rosca a la meva petita bogeria; buscant esperança. I sé que aquesta vida és una guerra perduda, et juro que ho sé. Però no és pas culpa meva. Amb la foscor i l’insomni tot és ben diferent. Aquesta Marianne no seria gens capaç de guiar cap poble, ni a la llibertat ni enlloc. Visc esperant el dia en el qual m’escriguis per dir-me que ja n’hi ha prou. T’ho dic de tot cor. Intento fugir d’aquestes misèries tant com puc, però és una certesa que pesa i m’atrapa quan es fa fosc. Paro la màquina i reconec que sé que qualsevol dia ho faràs i jo hauré d’assumir-ho. No tindré pau fins que no em diguis que ja t’has oblidat de mi i que tot plegat no té cap sentit. (Tot i que no la vulgui per res, jo, aquesta pau).

On ets, per favor...? On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. On ets. D'acord: potser siguis dins meu. Ets dins meu des de la nit en la que vas subjectar el meu cos ple de ferides. Ets dins meu des que ens hipnotitzàvem en silenci, posàvem en marxa la màquina i les hores adquirien un valor estrany. Ets dins meu des que vam comprendre la futilitat de tota aquesta merda i vam deixar de viure a disgust amb segments trivials. Ets dins meu des que em vas dir que odiaves l’Univers i no volies saber si cada segon que passava tot era més llunyà i més fred. Ets dins meu des que el cel es tornava clar i repetíem “demà és avui”. Ets dins meu des que vam jugar amb la marea alta i escarlata i quieta. Ets dins meu des del silenci de cementiri de poble de matinada. Ets dins meu des dels carrers i les esses i l’absenta. Ets dins meu des que les teves mans es van apropar als meus ossos per primer cop. Ets dins meu des que vam contemplar els camins que reflectia la lluna plena sobre el mar. Ets dins meu des de les paraules i la música, els vuits de costat, les mossegades i les lluites. Ets dins meu des que agraeixo no haver-me matat. Ets dins meu des que vas seure a la sorra, les cames encreuades, en front de la meva bogeria alcohòlica i em vas dir que et senties com si fossis davant un mirall. Que jo era tu. Que jo sóc tu. Que la individualitat fragmentada no existeix i que com diu Buda: tot és possible. Potser tu també siguis jo, però és que jo sóc una egòlatra. Demà ja no és avui, tinc els ulls petits i vermells. De vegades sembla com si el demà no hagués d’arribar mai i qualsevol porta que obri sigui temporal. Sembla que tot es limiti a fer temps vulgarment, a passar l’estona mentre no arribes. I m’odio.  

Encara desconec fins a quin límit em fascines, però sé perfectament que quan siguis de nou a pocs centímetres dels meus ulls el temps no haurà passat. Serà com tornar de Turquia esperant que ja ni em recordis i acabar rebent (i agraint) una abraçada del tot vital. Fora de la nostra utopia incomprensible, el temps vola i mentre la llum ens toqui serem valents. T’ho van dir i m’ho vas dir: ulls que no veuen, cor que no sent. És una mica vulgar resumir així el poder anestesiant de la distància, tot i que sigui cert, encara que cada cop que penso “ulls que no veuen, cor que no sent”, una veu que ve de la foscor hi afegeix un “però” enormíssim. No sé molt bé a què ve, aquest “però”, potser és que t’estimo incorregiblement et vegin els meus ulls o no. I que t’esperaré, o esperaré el que sigui, més enllà de tot.