Sí: tot plegat és un joc i ara toca posar-me a la pell d’un Allen Ginsberg abatut i acompanyar des de la platja, des de Turquia i des de la facultat de medicina el seu Abatiment de Dakar, el del pantà de Texas (el de la banyera boja d’en Burroughs) i fins i tot el de Manhattan. És el que considero més oportú. És hora d’apropiar-me del rol del desgraciat d’en Ramsay Allen i plorar i plorar allò jove i fresc i autèntic que se m’escapa entre els dits amb cada dia que passa. És temps d’escriure fent que ploro sense parar; omplir centenars de línies i carregar aquest bloc d’entrades lamentant l’amor nostàlgic i el miracle de les nits d’estiu que s’allunya. La veritat és que no recordo l’últim cop que vaig plorar, em sap greu si us penseu que ploro cada nit abans d’anar a dormir. Sóc un monstre i ho dic amb cert orgull i netedat; tampoc hi dono més voltes ni ho faig difícil a priori: a sota les costelles no sé què hi tinc.
Sí: jo duc a dins això d’escriure, l’acte en sí; la resta és oscil·lant. Mai us acabeu de creure allò que escric (excepte en comptades ocasions que veureu prou clares). Els prejudicis i les pors sempre hi figuren com a teló de fons perquè sóc prou humana: hi ha coses que vull escriure però sé que no puc i d’altres que em són veritablement fàcils de plasmar i al rellegir-les em sonen falses i forçades i fosques. El fet m’entristeix, però les deixo allà com si haguessin de sedimentar, condemnades a morir-se de pena i de quietud. Tot és mentida i alhora veritat i mentida i veritat de nou: se’m fa terriblement difícil saber si he d’acabar aquesta espiral amb un “veritat” o amb un “mentida”. M’aturo i, per uns moments, em desfaig de la disfressa de ploramiques i d’enamorada i crido que m’agradaria deixar anar com si fos una llista de la compra tot allò que veritablement penso i que m’escanya i fa lleig. En el fons, potser tot siguin petiteses passatgeres i no sé massa bé què he de voler, a dia d’avui. Si m’obliguen a triar, vull llum i aquesta crec que és l’única cosa sòlida que podria prometre ara.
Sí: tot és autèntic teatre i ni jo sé qui sóc. I sí que és cert que de vegades somio amb un món de cotó i de sucre inundat d’aigua blava, però no deixa de ser un joc mental necessari per a poder dormir a les nits: com qui compta ovelles, qui s’imagina mort, qui fa l’amor, qui es droga o qui recita pregàries budistes. Tot és un joc i ja està: ja ho he dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada