L'ocell es fa gàbia

Tot i no haver llegit mai més de deu pàgines de La conjura de los necios (les circumstàncies així ho han determinat, però tot arribarà), puc fer-me una perfecta imatge mental del cèlebre protagonista Ignàtius Reilly i fins i tot puc determinar quan un home s’hi assembla o no: els ulls i les mans inquiets, els bigotis i les barbes desendreçats, les gorres amb orelleres, els abrics amb pèl al coll i botons a banda i banda de les solapes, la netedat curiosa, la panxa rodona. El noi de l’estació era un perfecte Ignàtius que feia passes de ball elegants amb un paraigües molt gros al meu voltant, mentre jo llegia amb l’esquena repenjada a la paret. Tenia ulls d’il·luminat, verds i vius, rere unes ulleres perfectament rectangulars, sota un barret de rus. Cada cop que jo alçava la vista de les pàgines del meu llibre, ell es molestava a desviar la trajectòria dels seus ulls cap a la pantalla que indica els horaris dels trens, amb un teatral gest de casualitat. Duia un abric molt elegant (llàstima que fos de color mostassa), uns texans vells i una motxilla ben plena de coses, encara més vella. Era gros i gras i tot ell semblava tremolós, vigilant, amb un somriure permanent del tot despenjat de la realitat. Amb l’arribada del tren, jo he avançat a través de l’andana fins quasi bé l’altre extrem i ell, no conforme amb el vagó que li pertocava per naturalesa, m’ha seguit fins a pujar al meu. Ha segut al seient que quedava just en front del meu, també; teníem els genolls a tocar l’un de l’altre.

Jo llegia o mirava per la finestra, i de tant en tant dirigia els meus ulls cap alguna part del seu cos que no fos el seu rostre, amb una serietat quasi bé ofesa, indignada. Per exemple, repassava les seves sabates enormes, brutes i descordades, o guaitava els seus dits frenètics sobre mànec del paraigües, com si toquessin l’oboè o el clarinet tot repassant una melodia mental. Ell em mirava i prou, sense cap pretext aparent, amb el cos enorme caigut de qualsevol manera sobre el seient del tren, la motxilla esclafada contra l’esquena. Ho passàvem bé.

Cap dels dos ha baixat a cap estació, fins al final del trajecte. Tots els passatgers han omplert les escales i els passadissos com un banc de peixos desendreçat i jo he seguit el camí de sempre, guaitant l’Ignàtius de reüll, accelerant el pas i fent esses entre la gentada. Al sortir al fred del carrer i a la multitud de direccions i possibilitats, he pensat, d’una manera involuntària, que allò s’havia acabat. He agafat el carrer de sempre i als vidres dels aparadors, el veia encara, caminant uns metres rere la meva esquena, fent girs a l’aire amb el seu paraigües, amb passes sorolloses i inconstants. M’he contestat que no era tan estrany, tot allò: al cap i a la fi, som molts els que ens desplacem des de l’estació de tren fins la d’autobús, i aleshores sí que me n’he oblidat per complert, consagrant-me  al record graciós i maldestre de la nit anterior, a planificar el futur a curt termini, a lamentar el fred que sentia a la panxa, etc.

He hagut de córrer per no perdre el meu autobús i, aleshores, un cop dins, a través de la finestra, he vist l’Ignàtius amb els ulls molt oberts, plantat a la vorera, recolzat sobre el paraigües. A escassos metres del meu cos, en realitat, sols separats pel vidre i l’escalfor de l’autobús. L’he mirat fixament, amb la certesa de que m’estava seguint, per algun motiu que encara desconec. L’autobús era aturat davant un semàfor vermell, i he guaitat com el noi del paraigües abaixava el cap i girava cua, desfent el camí sobre els seus propis passos, i els meus, fins a perdre’s del tot i per sempre. És clar, que ell no hi havia de fer res, a l’estació d’autobús. He pensat en el Nabokov i les seves teories sobre els jocs entre les conscients o inconscients nimfes i els assassins temptats; els límits difusos i perillosos entre la casualitat i les certeses furtives. Segura dins l’autobús hermètic que avançava, he sentit moltes ganes de posar-me a riure.