És la invitació egoista, que em cega.

La crida sòrdida de la creu, de la meva creu invisible que sóc jo mateixa,

que desespera perquè l’agafis fort, i m’agafis fort. Perquè ens carreguis.

És aleshores, quan et penso davant la passió i la sang,

que naufrago i m’ofego de terror:

ni jo mateixa vull sempre ser on he de ser, com podries tu,

com he de desitjar-t’ho així de fort...

Se succeeixen batalles, plagues, tifons i hiroshimes dins meu,

i després, esquerdant el vergonyós silenci del després,

després no hi ha res.

Res ha sobreviscut sota les runes de totes les èpoques del món

que fan i desfan el meu cos, el meu llast.

No germina ni tan sols una llàgrima als meus ulls

que fingeixi apiadar-se de mi:

sóc sola i diminuta i horrible dins el mirall esquerdat de l’univers.

Amor. Què t’hauria d’haver dit entre tota aquella gent

que només em semblaven transparents visitants d’un museu,

plens d’ulls que no veien els teus dits dins meu, tot i veure’ls.

Ara sé que hauria d’haver dit el teu nom,

ara sé que hauria d’haver esperat la teva veu, preguntant,

ara sé que hauria d’haver-te contestat que et seguia

estimant més enllà de tots els ulls, de tots els meus silencis,

de tota la brutícia, de totes les nostres cruïlles incertes.

Que per tu hagués creuat la boira més espessa amb una espelma encesa a les mans,

que per tu m’hagués immolat en una plaça de Roma,

que per tu hagués creuat nedant un riu ple de cossos sense vida,

que per tu hagués venut la meva ànima a Maria.

D’haver-t’ho cridat, potser hagués mort d’un cop

els llums perdent-se, avall, per la carretera,

el dolor estancat de sempre 

i les mans esquerdant-se de quietud.

Però res, sempre és res.

Encara vols passar tota la nit amb mi?

Vull que passis tota la nit amb mi,

que la nit m’és l’eternitat més immediata,

i vull que m’ho diguis, perquè defalleixo,

i la muralla xinesa és vulnerable i diminuta si calles.

Però no hi ets.

El teu silenci ingràvid, centrífug, insuportable,

volta com un carrousel, m’esclata al cap, a les mans,

em taca el pit, em tanca els ulls, em plora a les cames.

Vull cremar la meva creu sota la nit groga,

vull arrencar-me l’espina que sóc,

veure’m neta, veure’m morta, veure’m feta de llum.

Vull que m’omplis tot el cos de foc, que m’esgotis,

que m’acabis, que em reneixis, que m’expiris, que.