(I si una dona amaga

la cara sota el teu pit, perquè no vegis com la rebolca el fosc corrent que has desfermat,

si després, la mà lleu damunt una galta,

li perdones la seva por, li agraeixes

que, junt amb tu, s’hagi deixat endur

fins al remolí on la por que us portava

de lluny a lligar-vos, no es reconeix

- tornaràs a dir-ne vida? No val més

que caigui un hivern?)

I encara, els trens de nit

com xiulen al pas, cruels de projectes, i torcen

un somriure a l’home que, per sempre, voldria

saber, per sempre feliç, que la vida ha estat tota,

que res no serà.

Gabriel Ferrater