Avui m’adono que el sol banya l’habitació de salmó i de daurat,

que les fulles fan soroll, empeses per aquest estiu tan fred,

que les cortines dibuixen onades lentes, ombres xineses sobre el meu cos.

Avui podria agafar la bicicleta i deixar que els cabells ballessin amb el vent,

omplir-me els pulmons amb l’aigua de les teves llàgrimes de lluna,

mirar cent pel·lícules, llegir cent llibres, cantar cent cançons.

Avui , però, no se m’acut res millor que destruir-me plàcidament

i deixar que les meves restes, impotents, gravitin felices sobre el llit,

incapaces de dissoldre’s dins la bellesa del paisatge de la vida,

ofegant el racó ombrívol, patètic, humà, preciós i solemne del meu cor

que encara crida al no res, al no res que es materialitza en tot, en mi, en tu:

si vols que tingui fe, jo l’he de tenir.