El mal antic de voler-se fer mal ha tornat. Així no puc parlar de res. Ni tan sols estructurar res com cal. Res val res. Res serveix per a res. I jo ja ho sabia però m'escapava del mal que feia. Però ara no puc. No sé on he de fugir de vosaltres perquè esteu per tot arreu. Però no us vull perquè ara, precisament ara, no hi sou. No hi sou, físicament. No hi són les vostres veus. No hi són les vostres mans. I potser hi seran demà, o demà passat. Però no em serveix. El dolor més greu és viu ara. I demà s'haurà apagat. I demà passat més. I tornareu a caure en l'error de pensar que sóc qui no sóc. Per això no us vull. Però hi sou.

Això no és res més que la ressurrecció d'un trauma del passat. Acabo d'adonar-me'n. He tornat a sentir aquella compassió de fa temps. Allò que vaig anomenar la compassió de París. Però ara és pitjor. Torno a no ser jo la Cristina de les fotografies que van des que vaig néixer fins a ahir mateix. No m'hi sé identificar. Em faig llàstima. Si pogués tornar al passat abraçaria aquella nena que es veu que era jo. I que no ho sóc. M'abraçaria a mi mateixa (jo, que no abraço a ningú). La solitud és una constant massa densa i feixuga per a haver durat tants anys. I pels que durarà. Sovint la desitjo i sovint l'odio. Més o menys com tothom. No sé viure. No en sé.

Tinc molts vicis. Em mossego els dits polzes. Em mossego els llavis. Canvio les merdes que tinc sobre els prestatges de l'habitació cada setmana. Apreto massa el llavi quan toco el saxo i ofego el so. Sóc incapaç d'esmorzar amb la porta de la cuina oberta. Sóc incapaç de dormir amb la porta de l'habitació oberta. Bec. Tinc el vici de tenir por i com per no tenir-ne. Només em faltaves tu. I no ho dic entre sospirs d'amor. No sóc tan idiota. Ho dic amb ràbia. Amb impotència. Amb la certesa de saber que tu tampoc voldràs acabar de saber qui sóc. O potser no.

M'ofego dins les parets de l'habitació. Em costa respirar i quan crec que per fi he deixat de fer-ho, se'm normalitza tot i el descontrol encara creix més. Estic fent equilibris entre la vida i la mort. Estic atrapada i he arribat a un punt on res ni ningú pot salvar-me. Trist. Tantdebò demà sigui morta.