A l'Anne se li enrampaven les cames quan ho feia...no sé com ho feia. Estic molt cansada com per saber-ho. Per això va sortir del llit molt ràpid. Com un llamp. Va disculpar-se unes deu vegades, fluixet, encara que no calgés. Els ulls se li havien tornat vermells. El crani li bategava com la guitarra de blues i el piano a les versions acústiques del Dance me to the end of love. Potser sigui una comparació una mica cursi. Però hi ha cançons que es tenen al cap. Hi ha cançons que són veritablement tristes. I de cursi, poc. De totes formes, estic molt cansada com per saber-ho del cert. L'Anne es va tapar la cara, dreta, al costat del llit. La cama se li relaxava a poc a poc. Al contacte amb les galtes, va adonar-se que les mans se li havien tornat aspres. Per fi. Però inexplicablement, de cop i volta, ja no li feia il.lusió tenir les mans aspres. Potser perquè aquell tret sempre havia estat d'ell i no d'ella. I ella sempre confonia les idealitzacions amb l'amor. El desig d'imitació amb el desig de possessió. Al món modern passen aquestes coses, que mai se sap. Abans hi havia x dies de dol reglamentari i després: a follar. Et casaves i d'acord: a follar. L'home li demanava la mà a la dona. I trobo que aquests exemples resumeixen perfectament la resta de circumstàncies vitals. Abans les maneres eren les maneres i punt. Lògica aristotèl.lica: feies x i obtenies y. I ningú s'ho qüestionava. Avui, però...avui ens guiem per nosaltres mateixos. Pels instints reprimits. Per les sensacions. Pel pensament. I així ens va, collons. Així ens va. La família. Els lloguers. Les feines precàries. L'amor. Estàs millor? Pots continuar, Anne...? Vols continuar? La penombra és el millor aliat de les llàgrimes. S'havia marejat aixecant-se de cop d'aquell llit petit. Volia donar puntades de peu contra les parets.
La maledicció de la solitud, es diu. L'Anne va arrambar-se contra la paret; a més de ser minúscul, el llit, hi estava arrambat. Havia sentit dir que fer l'amor equivalia a prendre's un Paracetamol. El cap estava a punt de petar-li. Per si el llit no era prou petit: la compassió. Et faré un massatge a l'esquena, vols? L'Anne va tancar els ulls. Mig abandonant-se mig resant perquè la pell se li posés una mica de gallina i el cor li bategués una mica. Amb l'esquena nua i els cabells rossos escampats pel coixí. Tot era blau. I el dance me to your beauty with a burning violin tornava a començar-li per dins. Abans, quan s'havia aixecat de cop, havia vist que es feia fosc per la finestra. La vida quotidiana deu estar plena de gestos infinitament plaents, va pensar, atenuats per la quotidianitat. Al cap i a la fi, aquell massatge era reconfortant. Ja he dit que s'havia mig abandonat. O potser ho hagués fet del tot. Va pensar que si aquelles mans recorrent la seva esquena duressin eternament, al final ho trobaria rutinari. Fins i tot desagradable. La vida està plena de moments físics que podrien ser un poema. Posar-se uns pantalons. Esbandir-se el sabó del cabell sota la dutxa. Deixar-se caure al seient del tren. Però com que ho fem cada dia, passa que ens és igual, tot això. Sort que l'Anne no feia l'amor cada dia i encara podia fer-li mal.
S'havia sentit perseguida com havia vist fer-ho als coloms en zel a Sant Felip Neri. Sense miraments. Sense tendresa. Sota el pes d'un passat depressiu, de qui tenia a sobre literalment, d'un futur incert i d'un present que feia més que por. Li hagués agradat obrir els ulls i ser en aquella plaça. Mirar amunt els arbres altíssims que quasi no deixen veure el cel. Aquella penombra groga. Tocar les façanes un cop més. Seure a la font. Seguir la gent amb la mirada. Però el seu cos seguia sobre aquell matalàs sense llençols. Dance me 'till the end of love. Estic massa cansada com per a saber res. També va pensar en el seu arbre. Amb els anys, havia fet una petita col.lecció de locus amoenus. L'arbre més allunyat del parc, recargolat i negre. Retallat sobre totes les postes d'hivern.
La pau és relativa. I potser l'única pau per a la que l'Anne estigués preparada ja era per a la pau dels morts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada