Cada cop tinc més clar que, d'una banda, la mort, i d'altra la distància, són coses purament necessàries. Regala'm una rosa oberta i no això que venen a tot arreu.
He de reconduir la claror, vaig dir en veu alta. I vaig sentir les màximes ganes de plorar que poden ser sentides. I quan per fi semblava que tot esclataria, el meu univers es relaxava. Vaig repetir-ho: he de reconduir la claror. Fa una setmana havia pensat com m'agradava sentir que encara era a temps de reconduir-la, permetent-me el luxe de deixar-ho córrer un matí més, rere les cortines color salmó. Aquella nit va ser diferent. Havia de fer-ho o morir. Vaig sentir agonitzar dins meu tots els éssers dèbilment preciosos que han omplert la història de la humanitat. Jo només volia reconduir la claror. Ho prometo. Tenia ganes de vomitar.
Massa anys que això és tan sols un pou de llàgrimes fracturades on va acabar el jo més maco que hagi pogut estar mai. Parlo de quan em llevava i el mirall em tornava uns cabells descolorits; tothom m'estimava, als matins (a hores impensables a les quals ara seria totalment incapaç) hi havia carícies sinceres i la professora de química em deia que li agradava la meva camisa ibicenca. I ara només em queda reconduir la claror. Cap a la foscor, potser.
L'únic que recordo bé és el camí d'una llàgrima calenta cap a l'orella. El sostre groc. La porta que jo havia tancat amb cura s'obrí i van entrar papallones portant un crani humà. Les llàgrimes es refredaven sobre el coixí, a banda i banda del meu cap. L'amor per la mera idea del meu cos mort. No tinc perquè seguir reconduint clarors com una idiota. El futur no és més que una caixa de ressonància. Fosca. Freda. Potser com un taüt on fins i tot els silencis em sonen a acords de segones disminuïdes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada