Crida'm tomba II

La vida li sembla una mica com un lleó adormit al que s’hi ha d’atansar sense despertar-lo. L’estiu s’ha fet evident com foc d’un dia per l’altre. En menys de vint-i-quatre petites hores la pluja ha deixat de mullar Barcelona i tots els insectes ho celebren. La gent i el menjar del bar fan més olor que mai. Dàlia s’ha trobat de casualitat amb un quadernet vermell de poesia que parla de pel·lícules. L’ha comprat. Tot just començava a creure que entenia tímidament a algun poeta. Es feia vella i potser fos per això que no s’avergonyia de no haver apreciat la poesia durant els seus primers dinou anys de vida. Els que s’estimaven la poesia des de sempre havien nascut vells: ella no. Li fa una mica de fàstic recordar-ho de cop i volta, però ha decidit que li deixarà a l’Aleix quan el vegi a classe. Que correrà el risc de fer-se una mica impertinent i l’assumirà. Farà el mateix amb la remota possibilitat de sorprendre’l. L’Aleix tampoc havia nascut vell, aquestes coses es noten a la forma de mirar, de callar, d’aparèixer i desaparèixer. Entrebancs de la vida. Dàlia no sap pas que el dia que es van conèixer, quan l’Aleix va allunyar-se del grup amb en Cristian, va confessar-li que mai havia vist un somriure tan preciós ni un riure tan sincer. Com a dada objectiva i empírica. En Cristian era un americà que algun cop li havia pagat cafès a Dàlia perquè li feia una mica de gracieta. Tots plegats, a les seves hores neuronals escrivien poesia, però aquestes coses no li acabaven de fer el pes, a ella. Sovint ho veia tot molt forçat, i si era natural aleshores era pitjor perquè venia de tan endins que feia mal i no podia explicar-li a en Cristian amb un cafè a les mans ni tampoc podia deixar-li anar a l’Aleix com qui no vol la cosa a l’arribar a classe. Entrebancs de la vida.

Alzo la vista de repente, reclamado

por el más minúsculo de tus gestos,

las yemas rozando el cuello bajo la nuca,

persiguiendo el dibujo de algún lunar ,

mientras la noche va desollando los muros

y la obviedad se filtra por las costuras

de nuestro frágil simulacro,

y tú y yo a solas, por fin, fingimos no conocernos.

S’ha odiat una mica a sí mateixa pel compromís. L’Aleix, amb la seva piga i el quadernet vermell a les mans, somrient, li ha demanat que l’acompanyi a visitar al seu avi. Encara no s’ho creu tot i haver acceptat, presa del pànic. Dàlia és incapaç d’esbrinar quin camí fascinant i ridícul està prenent la seva vida aquella tarda mentre recolza el front a la finestra del tren i recorda un poemari de trens que va llegir fa poc.

Qui és el cabró

que ens tapa els ulls

quan passa un tren

per l’altra via?

L’Aleix fulleja el quadernet vermell al seient del costat. El tanca de cop. – Collons, Dàlia, com se les gasta en Juan, no? – Ella no pot dir res: l’ha sorprès (o ell en sap molt, de fer teatre) i només pot assentir amb el cap. I somriure. Que bé que li hagi agradat, pensa. Que bé. Potser abans de marxar li traurà el quadernet vermell de les mans i li ensenyarà expressament quin ha estat el seu poema preferit després de la primera llegida. Baixen el Portal de l’Àngel. L’avi de l’Aleix és un home sol i malalt que quasi bé ni es mou. Viu al carrer d’Els Quatre Gats. Té una biblioteca força grossa. Dàlia calla mentre l’Aleix li explica qui és i llegeix dissimuladament noms com Hemmingway, Maupassant, Kafka i Delibes. L’Aleix podrà quedar-se amb una herència molt maca. Somriu a l’avi. Insisteix un parell de cops en que no vol berenar res.