Crida'm tomba VIII

En Víctor mira a Daniela molt seriós amb una mà a la barbeta i el cap baix, des de la foscor. Mai han parlat dels petons que es van fer una matinada a la porta del seu pis. Potser Daniela no ho recordi, pensa. La mira, la mira moltíssim. La noia té els braços prims i uns ulls grossos que el van assassinar com mai sota les primeres llums del dia no fa pas tant: van fer que a en Víctor se li morís tot, absolutament tot, per dins. El saxofonista recorda amb el cor quasi bé a la llengua com aquella matinada tot va ser mort i enterrat de cop i volta i només existia, com un dogma, aquell cos de Daniela que tenia entre els braços i que ignorava com hi havia arribat, d’on venia, on aniria, què volia. Aterra de nou al bar. Com pot ser que Daniela acabi de tocar un fa sostingut en la tonalitat en la qual està...? És boja, completament boja. Aplaudeix. Riu. No ha prestat massa atenció a en Max i a Valentina, ara que hi pensa. S’han escoltat l’actuació de la noia seriosos, quasi bé dotant el moment d’un cert misticisme molt interessant. Recullen les coses, prenen un parell de cerveses més cadascú i paguen. Surten d’allà passades les tres de la matinada. Daniela està més feliç que de costum. Potser també més borratxa que de costum, pensa en Víctor. Analitza tot allò que l’ha vista beure’s i conclou que no, que només està riallera i prou. Que deu tenir un bon dia i això és maco, molt maco; perquè se l’estima i prou, no cal anar més enllà. És hora de fer l’imbècil, cosa en la qual Víctor i Daniela s’hi ha especialitzat molt últimament, Valentina desconeix i Max n’està fart. Així doncs, l’últim s’acomiada dels seus amics i enfila el camí cap a casa. Què poden fer? Caminen sense cap direcció concreta, fet que barrejat amb la proporció d’alcohol que porten a les venes, fa que no sàpiguen massa bé on paren. Riuen. Descobreixen uns enreixats en la llunyania: Daniela hi corre. És un cementiri de cotxes morts, crida, i immediatament es posa a saltar la reixa. En Víctor veu el cel obert, agafa a Valentina de la mà, que sembla divertida amb la troballa, i hi corren plegats. La lluna és plena. En Víctor es posa a tocar una versió inventada d’Autumn leaves entremig dels cotxes morts. A Valentina se li omplen els ulls de llàgrimes, immòbil sota la lluna. Daniela es posa a saltar sobre el sostre d’un cotxe que cedeix una miqueta sota el seu pes. El vent li remou els cabells. Aterra i comença a córrer per aquell laberint fins que es perd a la penombra. A Valentina la vida se li revolta com un lleó per dins, es mossega els llavis i dirigeix una última mirada preciosa al seu amic, que ha deixat l’instrument sobre la maleta. Arrenca a córrer ella també. S’amaga entre els cotxes. Es persegueixen per aquells carrers ficticis com els nens que acaben de sortir d’escola. Com si els anés la vida. Valentina se sent el cor molt fort. Com si s’hagués drogat molt. L’adrenalina li col·lapsa les neurones. Ha de tapar-se la boca per no riure fort i que en Víctor l’atrapi. Prova d’obrir les portes de tots i cadascun dels cotxes amb els que es troba. Una ha cedit. Seu davant el volant i l’agafa amb les dues mans. Amb força. Silenci absolut. La lluna cau. Recolza el cap al seient. Fa molta calor. Riu. Se sent la respiració. Allò és genial. Estar allà és genial. Ser és genial. Un soroll desagradable fa que se li aturi el cor. Una presència es cargola al seu costat. Caiguda del cel. Reconeix els cabells enredats de Daniela, que ara seu al lloc del copilot. M’has espantat molt, diu Valentina. Daniela només riu com si fos la pacient d’un psiquiàtric. Està macabrament preciosa. Respira molt fort. Es miren als ulls en silenci. Daniela riu i riu i riu i riu. Valentina està seriosa, espantada encara. Dilata el nas. No deixa de mirar a la noia fins que ja no pot més. Si hagués continuat li hagués esclatat l’ànima i hagués tacat tots els vidres de sang escarlata enmig d’una nit tan bonica. No s’ho pot permetre. Recolza el front sobre el volant. Se sent abatuda. Mira-la, és la noia més pura del món, com pot ser, això? pensa Daniela. A Valentina els cabells marrons li cauen a banda i banda de la cara i du el serrell despentinat. Té els ulls de gat tancats i la barbeta de saxofonista més exacta que mai hagi existit. Penombra groga, blanca i blava. Daniela li acaricia l’esquena per sobre de la camisa de quadres verds. Crema. – Què tens? – Qualsevol Valentina del passat ha mort; no sap què respondre a aquella noia. Podria explicar-li cent mil penes. Podria plorar-li fins a ofegar-la amb una riuada de llàgrimes. Aixeca a poc a poc el cap del volant. Dos ulls vermells apareixen entre els cabells. Es claven als de Daniela. – Res, que vull ser escriptora, hòstia. – Potser aquell argument sigui el millor. El més ampli. El més absurd. El més detonant. Els ulls de Valentina són plens de llàgrimes. Daniela queda perplexa dècimes de segon. Després riu. Ja no ho fa com abans: com una malalta. Ara riu de tot cor. Riu amb netedat. Riu cridant ben fort. Riu sabent que Valentina ja li agrada. Es retreu mil vegades dins el seu cap haver dubtat d’allò tota la nit. L’aura d’innocència estranya que envoltava a la noia dels ulls vermells se n’ha anat a la merda i ara només resta la preciositat elevada al màxim exponent. Al de l’alcohol, la solitud, els silencis, les confessions, les hores. De cop i volta llums. Llums mortals. En Víctor havia aconseguit engegar un cotxe i es passejava pel cementiri buscant a les noies. Valentina no reacciona. Daniela l’agafa de la mà molt fort durant uns segons i surt del cotxe ràpidament, indicant-li que la segueixi. Daniela admira i diu amén a tot el que en Víctor vulgui fer. Fins i tot funciona la ràdio. Les dues noies seuen al darrere. Criden. Corren força. Derrapen, potser. Riuen. En Víctor frena just davant d’un terraplè. Si m’ho penso dues vegades, potser me’n penedeixi tota la vida. Daniela li fa un petó brut a Valentina. Dels que fan mal o dels que fan bé. Valentina somriu amb els ulls aclucats. Tot allò no pot ser real. A Daniela el cor li foradarà l’estèrnum. Es miren sense dir res. S’acaricien les cames, els braços, les mans, les espatlles, el coll, el pit, els ulls, els llavis.  Es mosseguen. En Víctor gaudeix d’aquell silenci inexplicable amb les mans al volant. Tot al seu voltant roda. I de cop i volta: llums. Llums mortals. El sol es reflecteix al retrovisor.