D’on ve, la pluja? Potser és un veí que es dutxa. El cel és cobalt i serè. La finestra: més enllà de la reixa no hi ha hagut mai primaveres deslliurades; únicament la infància tendra i lliure de criteris, la construcció dels prejudicis, dels esquemes, les renúncies, els estius del Bukowski, els hiverns del Joan Margarit. - Sols veiem allò que volem veure - . Les branques negres contra el cel del capvespre, la lluna minvant i fina i punxeguda com els llavis de la Cris, les finestres enceses dels veïns: el Magritte.

El pare de la Jana havia cridat, amb aquella veu aguda i insegura que la fastiguejava: havia dit que era una irresponsable. També va fer-li saber que no arribaria enlloc per valor propi ni feia camí de casar-se amb un ric, així que més li valia treure molt bones notes a la carrera de medicina.

Una nàusea lenta li repta per dins el cos en recordar l’escena. Tan baixes van semblar-li les paraules del seu pare, que no va poder respondre res. Ara també sent vergonya i llàstima per ell. La seva mare li ha dit que el pare ha hagut de prendre pastilles per poder-se adormir i que no entén perquè s’ho fa, tot això; tot ell sol. A la Jana li és igual. Li és igual perquè ja s’ha ajustat al trencament definitiu. Dins el buit de la distància, dins l’alliberament de la hipocresia entre pare i filla, només hi ha descobert la calma. Ha recordat

Això que et passa ara

potser és millor. Com comprendries

si no, el dolor dels altres?

Fes del teu dol,

que avui és meandre,

un camí amable

i no l’exageris massa.

La Jana llegeix els apunts d’anatomia, sota el Magritte que sempre hi és.