Emil

La misantropia conscient

i el buit glacial.

Ell deia que aquestes eren,

precisament,

les bases de la vida, no de la mort.

Allò que ens fa seguir.

Arrossegava les erres

tot reflexionant sobre el suïcidi

en francès.

Era un pessimista agosarat,

com tots els pessimistes.

Un megalòman abandonat.

Sovint necessitava proclamar que,

per sobre de tot, no hi creia,

abans de fer el que fos.

No podia reprimir la joia

al presumir d’ésser un inútil

i de ser, també, l’únic ésser

en molts quilòmetres de radi

que havia desxifrat la veritat:

una manca completa de sentit

que l’emocionava.

La llibertat,

la buidor dels instants viscuts.

La progressió;

curiositat i fàstic

s’alimentaven mútuament.

  

Les hores fredes, inclements,

l’havien abocat a la minuciosa elaboració

d’una cadena de contrasentits

que encaixaven

fins i tot amb certa naturalitat.

Deia que sempre havia viscut trist.

Orgullós, agre, altiu.

Que si la melangia no existís

els rossinyols es posarien a eructar.

Ai, Emil.

La teva insana i honesta

fortalesa d’aforismes

em feia mal.

Llavors, quan se’l deixava que parlés,

en front de les càmeres,

l’apatia es dissipava

i era com un adolescent boig i brillant.

Podria ser que hagués necessitat

algú,

només uns segons,

enretirant-li el ble gris del front,

acariciant-li els solcs de l’edat,

posant-li bé la bufanda, el coll de l’abric.

Lent i greu com la mort.

Algú que l’envoltés:

sí, sí, sí, Emil,

som aquí per no res i per no res

seguirem,

malalts de mort i por i desconeixença,

sense remei conegut.

Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,

Emil.

Ni les idees compulsives com un vòmit

ni el consol del suïcidi rebutjat

ni les veritats construïdes amb llàgrimes com un alcàsser

ni l’estepa daurada del nihilisme i l’egolatria

ni la presó que va resultat ser

tampoc a ell van dur-lo a...