Al número onze hi viuen les franceses. Alguna tarda, de tant en tant, la francesa mare repassa nocturnes de Chopin. La sento des que vaig néixer. Sempre és el mateix: el crit sofert que emeten les potes del tamboret a l’ésser arrossegat, el cop sec de la tapa del piano al ser aixecada. Pels silencis, pels tempos una mica violents, juraria que la francesa mare toca Chopin de memòria. Més endins, a la tarda, la filla francesa deixa que les mans passegin pels blancs i pels negres, tot llegint partitures d’en Tiersen i d’en Nyman. Aquest últim sempre, sempre, sempre m’ha resultat insuportable. No entenc com, però em contrau l’estómac i el coll; és com una onada de dolor sense cap mena de sentit, com si vingués de molt enrere, d’una cosa molt grossa que no encerto a saber què és. No em sembla bonica, la seva música; tampoc lletja. Només em molesta, m’angoixa, m’oprimeix. La francesa filla colpeja les tecles abans de marxar. Com si fos una detonació desafinada i furiosa, el violent final d’un plaer violent. Mai he vist el piano que toquen, però, sense voler, me l’he imaginat. Brillant i absurdament sol contra la paret de l’habitació. Amb un gerro de flors a sobre.
Al número set hi viu una família dels Pirineus. Mai els sento parlar. El fill petit, però, projecta tots els seus possibles desequilibris sobre la música; imagino que hi vomita el neguit d’un nen de quinze anys, materialitzant la impaciència als cossos del clarinet, del saxo i de la flauta. Els gemecs del vent acostumen a durar un parell de mesos. Després els avorreix, tan a mitges, tan mediocres. Tot just quan jo començo a entendre com puja i baixa escales menors, majors, cromàtiques, arpegis; tot just quan comença a discernir-se maldestrament l’ ”oh quan els sants marxin plegats” , abandona per sempre. Per fortuna, l’adquisició d’aquest últim Nadal consta d’una excèntrica i atrevida empresa: l’arpa. Vaig morir de dolor al confondre les primeres notes aïllades i tímides amb el so d’un piano: les meves modestes dots musicals es trobaven, definitivament, panteixant entre l’agonia i la mort. Des de llavors, l’arpa etèria sona al capçal del meu llit, tocant els collons suaument cada dia, a partir de les deu del matí.
A l’altra banda de l’illa de cases hi ha un saló dels testimonis de Jehovà. Alguns vespres d’estiu els sento cantar els seus himnes frenètics i me’ls imagino tots vestits de gala. Semblen la coral d’un exèrcit. El pianista ho fa amb un ímpetu molt desagradable.
Fa força temps que les nenes del davant no toquen la flauta travessera ni el clarinet. Ara s’han comprat un conill que s’avorreix al jardí. És la primera cosa que veig quan es fa de dia i m’incorporo al món, apujant les persianes: una bola trista i estàtica, enfrontada amb una pilota de goma, de colors, amb la qual no hi juga. Crec que les veïnes porten nois a casa. Nois amb els que s’avorreixen sense saber-ho, als que el conill no hi té massa coses a envejar. També hi ha el gat de la veïna de les nenes del davant, que salta fins al meu jardí. Jo em recolzo al marc de la finestra i miro. I l’arpa va sonant.
Al número tres hi viu un coix que afina pianos. El seu garatge és una selva de pianos que alguns músics li confien perquè els hi torni a posar en òrbita. Sovint penso que la dona del coix que afina pianos no hi és tota. Els meus judicis es basen, exclusivament i de sobres, en la decoració del porxo. El coix és molt moreno i té els cabells molt blancs. Travessant tres o quatre cases, m’arriben, llunyanes, les seves reminiscències d’algun Para Elisa i d’algun Clar de Lluna i d’altres coses que no sé. El plugim llunyà del coix és la meva gràcia preferida d’entre tot el veïnat.
El melodrama musical teixeix els silencis domèstics, la complicitat de la comunitat al saber-nos plorar de maneres tan semblants. Quan algú toca – sempre – sembla com si les coses no haguessin d’ésser tan importants. Els dogmes imposats per la realitat més desvestida, més freda, més crua, més cruel, més precoç, són evadits. La solemnitat absurda creada per qualsevol banda sonora fa que una tristor sobtada flueixi amb la mateixa facilitat que les notes. Que potser no siguin coses tan diferents. La música més enllà de les parets sempre ha estat una benedicció. Un núvol lent i catatònic dels vespres d’hivern i apunts. Ha estat com si visquéssim sota la protecció de l’escena. Les notes suspeses al temps, filtrades pels maons i pels murs, podrien fer de la quietud de la llar i de qualsevol moviment rutinari un veritable drama, si ens deixéssim endur. Les fronteres entre la covardia de l’art silenciós i la intimitat més inconfessable se superposen i es fan més evidents que mai, però potser menys doloroses. La solitud és maca, aleshores. I així, entre tots una mica, no ens sentim tan orfes, pels segles dels segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada