Mar

El temps és com un bressol que de vegades no volem acceptar. Fa dues matinades, vaig despertar, inquieta, descobrint cert plaer al reconèixer que l’únic futur valent i cert de la meva vida passava per no tornar mai més a les aules sordes de medicina. Va ser-me impossible conciliar el descans fins al cap d’un parell d’hores de fantasies desendreçades i atropellades, entre les pàgines del Kurt Vonnegut, tan desgraciat i tan dolç. A la fi, vaig deixar que els ulls se’m tanquessin sense haver pres cap determinació. Sempre és igual.

Aquí, al mar, les hores no pesen gens. Voldria que fossin més meves Sóc condemnada a estudiar, rodejant amb els braços un escriptori minúscul, de cara a la galeria. Obro les cortines per gaudir de la llum malalta i bruta. Em fa vergonya que els veïns em mirin dues o tres vegades al matí, desconcertats, quan apugen les persianes amb son. Perfectament enquadrada dins el marc de la finestra, sense maquillar i llegint coses sobre el nucli interfàsic de la cèl·lula eucariota, crec que tinc expressió de Monalisa. M’he mossegat els dits.

Ja és fosc. La magnífica intenció de voltar vora el mar blau, que m’ha mantingut amb el cor despert tot el matí, acaba d’expirar. He decidit que sortiré igualment. Crec que sento veus dins el cap. El meu pare riu amb tendresa al veure’m agafar la jaqueta i les claus, demenciada. És de nit i no vol que surti sola però en comprèn la necessitat. Ell també va estudiar medicina. Li diu al germà que m’acompanyi. Jo no vull que m’acompanyi. M’acompanya. Caminem en silenci i en fila índia sobre el petit mur de ciment que separa el passeig marítim de la sorra de la platja. Travessem tot Cubelles i arribem fins Cunit com dos autòmats. Coneixem massa bé els fanals grocs i les palmeres tan malviscudes que voregen el camí. No ens creuem amb un sol ésser humà durant el trajecte. Tampoc creuem una sola paraula entre nosaltres. De tornada, no sento les mans ni els llavis ni el mentó. Estic absolutament glaçada però no em fa res.

Al sopar, el pare em pregunta què estudio, que m’absorbeix tant. Li dic que no és això; que és pur cansament. No em respon. El somriure s’esfuma dels seus llavis estranys. M’he seguit mossegant els dits. Per primer cop a la vida, reconec que les ferides em fan molt de mal. No puc agafar el bolígraf, no puc escriure, no puc fer lliscar les mans sota el coixí al dormir, no em puc posar les sabates. Em rendeixo. Busco tiretes a la farmaciola, una per cada dit.

Estudio la mitosi i compleixo els objectius del dia amb cert escreix. Avui sóc més tranquil·la. Em criden a dinar. El pare diu que si no busco el deu, és probable que suspengui i que, al cap i a la fi, fracassi en qualsevol parcel·la de la vida, ja que necessitem l’ambició i l’esforç elevats al màxim exponent. La mare va dient que té molta raó. També té un missatge per al meu germà: els notables a matemàtiques i a física d’aquest trimestre ja l’han sentenciat i no creu que pugui entrar mai a medicina. “Ja t’ho faràs”, diu ple d’odi reprimit. El meu germà no sap què respondre, tot sol davant l’atac. Entretant, jo escuro el plat i hi poso els coberts bruts, el got i el tovalló a dins, endreçats. Recullo els trepants perquè prefereixo seguir estudiant.

He pensat que potser la millor hora per voltar sigui fosca, sense presses i amb el fred ben viu. Són les vuit. Abandono els apunts alineats i endreçats sobre la taula, agrupats en petites piles. M’abrigo i mig per llàstima, pregunto al meu germà si vol venir amb mi avui també. Amb cara de fàstic, entortolligat en un racó del sofà, em diu que no. Ho celebro però, a l’instant, me’n penedeixo. En un sospir d’emoció, m’hagués agradat dir-li que no es deixi robar la voluntat, que no faci cas a res del que digui el papà i la mamà aplaudeixi, però he marxat i l’he deixat tot sol al pis, amb el lloro estarrufat i endormiscat dins la gàbia.

Fa exactament el mateix fred del dia anterior. Camino en línia recta fins que em ve de gust d’endinsar-me a la platja, enorme i fosca i sola. La mare em diria que em violaran o em robaran o em mataran i que, cometent aquests actes insensats, demostro que no m’estimo a ningú. Llavors es culparia a sí mateixa de no haver-me ensenyat a estimar. Però ara ella no hi és. Sovint gaudeixo profundament de les seves absències. Avanço fins que les onades van i vénen a un parell de centímetres de les meves botes. Qui ho hauria dit, que la foscor podria ser tan absoluta. Sento el so mar. És pla; un parell d’onades breus l’ericen de tant en tant i, en la llunyania negra, es confon amb el cel. Al cantó esquerre de l’horitzó i sobre el meu cap s’hi concentren centenars d’estels. Em fan venir calfreds. Hi distingeixo desenes de constel·lacions a les que no sé posar nom, tot i que m’agradaria molt poder-ho fer. Em cauen un parell de llàgrimes sense continuïtat. Tot se’m fa enorme. Avanço seguint la línia que marca el mar a la sorra i que amb prou feines distingeixo. La platja eterna i la foscor fan que sembli que no em desplaço encara que mogui les cames. L’escena és aclaparadora. A escassos metres hi distingeixo una figura que ha sorgit del no res. És un noi amb els cabells desendreçats, abillat amb una americana fosca, amb les mans dins les butxaques dels pantalons. Camina de pressa, dins l’aigua, fent molt de soroll. Em passa per l’esquerra i segueix avançant. No sé si ens hem mirat. Tampoc he pogut distingir si duia sabates o no. La seva presència efímera m’ha fet caure dins un pou de misticisme dolorós. No he tornat a trobar a ningú durant el meu volt vespertí.

He arribat fins al final de la platja, amb la cara glaçada. He pujat dalt de l’espigó i he contemplat com s’endinsava a la mar, tot punxegut i sinuós, fet de roques irregulars, fosques, humides. No he volgut seguir-lo però sí he recordat com a les nits d’estiu, amb el cervell xop de ginebra, no em feia res d’anar fent equilibris de roca en roca i fins i tot anar caient de les maneres més doloroses, fins arribar a la fi del món. Sovint no hi tinc res, dins el cap.

He estat conscient de la pausa. La meva vida s’ha aturat perquè ningú era capaç d’ubicar-me al mapa i probablement ningú volgués pensar en mi, en aquells moments. He contemplat la platja sencera i el poble sencer des de l’extrem més fosc i més fred, amb el cor obert, rajant mal. M’ha semblat bé recordar-vos i que no em recordéssiu. Patir-vos i que no em patíssiu. Deixar de banda la meva frenètica i absurda vida per mirar-vos allà, sola amb mi i quieta, mentre cap de vosaltres deixava de viure ni es quedava sol ni mirava enrere. He sabut que us morireu i que em moriré, amb una realitat que es podia resseguir, dibuixar, palpar. Us he vist morts i cap part del meu cos s’ha contret, potser perquè feia molt fred. M’hagués agradat fotografiar les estrelles i les aigües que la negror feia semblar viscoses. Pintar-les. Que ho poguéssiu entendre d’una manera el més innocent possible. I no escriure-les, com sempre faig.