Anorgàsmia

El subconscient no és la llum que emergeix per sota una porta tancada. Avui no puc pensar. M'he esgotat. Odio això que estic fent. Ara. Però, què hem de fer? El cul al marc de la finestra ho soluciona tot. O potser ni això. Marques. Marques a tot arreu. I vull plorar-les totes. Vull plorar. És assassinar-me voler plorar. Però vull. És assassinar-se voler plorar. Però jo continuo volent plorar. Dic que és horrible perquè es plora i ja està. I prou. Però voler plorar és d'una problemàtica mental considerable. Crec saber el que em dic.

Les marques m'apareixen al cos sense ser-ne conscient. Per favor, no ens fem més mal. No me n'havia adonat de com...perdona. Oh, no passa res. L'emoció del moment. Sí, sí. I tant. I tant...les mentides ballen claqué per les teulades de Sabadell. Piquen als vidres dels trens. Riuen de nit. A la foscor de l'habitació. Em miren. I jo no volia. Però. No. No. I tant que no. Jo no volia. Ets tu i no jo. Mentida. Som tots dos. Per quina regla de tres sempre acabo parlant de dos? Però si és mentida que siguem dos. És horrible. El concepte de ser dos. Horrible. I ho dic des del fons del cor. Tan horrible que podria ser magníficament dolorós. Bell. Però el simple concepte em provoca rebuig. I que no se m'hagi entès puntualment també.

Hi havia un munt de capses. Ordenades alfabèticament. A la biblioteca. I una d'elles tenia escrit un nom. I un cognom. Que mai hagués recordat però que estava marcat amb foc al meu subconscient. I he agafat la capsa. M'he dit que seria aquella la meva capsa avui. He pensat que així seria per atzar. Perquè havia de triar-ne una. Després he tingut una visió. Aquell nom i aquell cognom. Aquella nit. La solitud gratificant. Solitude, que no loneliness. I així és com he tornat cap a casa avui després d'haver voltat per la biblioteca. Era fosc. Té collons com se'm queden d'endins les coses que em dius. He tingut por... d'estar-me prenent la vida massa seriosament.

El subconscient és àrid mentre no hi pensem. No analitzem a cada instant. I és normal. David Hume ja va explicar-ho prou bé. És un reixat el que separa el conscient de l'inconscient. No un mur. Ni una porta. Quan somiem fem un túnel subterrani i passem a l'altra banda del reixat. Però res canvia. Fins i tot les evidències són més clares. Més humanes. O més com haurien de ser.

Tinc un secret. Consisteix en fer una cosa. M'espanta i m'admira a l'hora. De vegades ho faig només per a esbrinar què passarà aquell cop. Algunes nits tot s'acaba amb un calfred i una por terrible i d'altres somric. No entenc per què va com va. Ho dic perquè té a veure amb el subconscient. N'estic segura. És la cosa més increïble que he viscut mai. Cares. Quadres. Paraules. Òperes. Vivències oblidades. Totes les coses que ja podrien matar-me quan estic bé m'ataquen quan més puc sentir-les i quan sóc, potser, més vulnerable. I m'espanta i m'admira a l'hora.

No ho faig massa. Tampoc he parlat amb ningú de freqüències. Però sé que no ho faig massa. És semblant a tocar el saxo. O a acabar-lo de tocar. I guardar-lo. El meu saxo té les claus de nàcar i platejades. Era l'únic així, a l'escola. Suposo que és més fàcil d'aquesta manera...al tràmit em refereixo. Sempre m'ha estat més fàcil escriure o pensar que parlar. I quan dic que el saxo va anar a parar al terra no és pas que em caigués. El vaig llençar com una retardada. Per això té el tudell trencat. Tort. És una ferida de guerra. Imagina't com em bullia la sang, fa tres anys. Sentia les coses. M'enfadava. Avui he estat a punt de. Però he dit: no, no. Ara hi tinc vinagre, dins les venes.