No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Tinc molt mal de cap.
Els mals de cap em maten des de fa exactament set mesos. El neuròleg va dir que no era res. Que era l'amor. Li vaig dir que no, alhora que em sentia absurdíssima per dins i pensava: sí. L'amor a la vida, que se m'havia esquerdat. Allò era el mal de cap. El neuròleg va apagar els llums i em va enfocar la cara amb una llanterna. Té uns ulls preciosos. El meu pare, des de la cadira on era assegut no va contestar. Li semblava un comentari de merda. Sobrava. Ja no se sentia gens orgullós de mi. I ell també va creure que els mals de cap eren per l'amor, és a dir: mentida.
M'agrada aquest país on Camps és innocent i Contador un ídol i un màrtir. Després em deies que Garzón era un gilipolles i que els republicans també van matar a molta gent. Només em venen ganes de dir-te: i massa poca en van matar...
Aquest país s'ha tornat un lloc estrany per viure. El meu país són mons pares, el neuròleg, la tele i els llibres de medicina dins l'armari esperant el setembre amb unes ganes que fan fàstic i llàstima. Es pot fugir a algun lloc?
M'agrada molt Cristina :)
ResponElimina