No existeixo. Només sóc tot allò al que no t'has atrevit mai. 

Us heu inventat la meva olor. Els meus colors. Tu ets molt de negre. Un dia o una nit seré blanca com un àngel. Tinc un vestit d'àngel. Però no sóc res d'això. No existeixo. Vosaltres ho heu inventat tot. El meu sabor...és una altra cosa. No puc afirmar que també us l'hàgiu inventat. No perquè no pogueu. Un sabor no és tan fàcil d'inventar com una olor. No és tan fàcil de recordar com el color d'un vestit. És meu. I jo no existeixo.

Això sí: em sospiteu. Sóc molt diferent de mi mateixa molts cops. Amb moltes persones. La meva vida són mil obres de teatre que se superposen. Onze dimensions simultànies. O potser infinites. Endinsar-se en mi és un error. Error. Endinsar-se com un idiota meravellant-se de la meva bogeria i creient compartir-la és un error. Endinsar-se sense entendre res però creient entendre és un error. Endinsar-se a les palpentes és un error. Endinsar-se per a domesticar-me és un error. El vols a ell per a posar-li una caseta al teu jardí, però en canvi jo...jo sóc un lleó. No un gat que miola sota la teva finestra. Un lleó. I a un lleo mai podràs fer-lo teu. [...]  

Et miro i penso que sempre has estat dins meu. Com si jo fos el mar i tu un peix, refugiat al meu oxígen i a les meves entranyes. Sense la necessitat de sortir, veient com tot passa al més enllà. Més enllà de la meva pell transparent. Sense preocupar-te massa. Has estat el meu protegit. Has corregut el risc de no existir amb mi. Però el món cruel t'ha arrencat de mi. Oh, mon amour, veo ese "no" en la punta de tu lengua y tal vez ya estemos hablando de corazones rotos. I això em fa infinitament feliç. Veste'n. Veste'n al món.