Alçar els ulls cap a una tempesta elèctrica,
emmirallar-nos al mar fosc
o blanc o groc o de plata, tranquil,
fer que ens entri el fum sant a dins,
beure i menjar quan sigui indispensable,
no sobresaltar-nos per res
llevat del cel que es va fent clar
quan hauríem jurat que encara era mitjanit,
obrir les ales, córrer, córrer fins que la vida ens aturi,
recitar poemes de memòria sota la pluja d’estels,
cantar “Angie, you can’t say we never tried”,
tocar blues mentre tots fan la migdiada,
regar les flors liles de la terrassa, adormir-nos.
Estem perduts.
En canvi,
si quan pugem les persianes és encara negra nit,
arrosseguem, valents i amb llàstima,
els ossos lluny de l’escalfor del matalàs
i ens droguem amb cafè sol i paracetamol
serem els millors fills que hagi donat aquesta terra;
els herois silenciosos d’occident.
Encara puc tancar la porta de l’habitació.
Encara puc tancar els ulls
o no: faig tard a classe de bioestadística
i el tic-tac no desapareix mai.
Començo a pensar que el duem al cor
des que naixem.
Preciós i
ResponEliminapreciosa.