Tinc la pell tan fina com els nens
amb la síndrome de les papallones;
hauria d’anar embenada a tot arreu.
Tinc un secret, (potser el primer
de tots els que vindran),
dins el cos que m’està assassinant,
asfixiant-me lentament.
Al veure’m arribar com un fantasma
m’has demanat que parléssim,
soviètic convençut i viu,
però jo sabia perfectament
que això que em passa
la medicina hindú ho hagués curat
amb un exemplar del kamasutra
i un parell de cops de puny
ben clavats als sants punts marma.
- L’hinduisme és genial – m’has dit.
- I no t’agrada el budisme...?
- És que a tu sí...? – m’has dit.
- Una mica.
- I què cony hi fas, aquí? Ves-te’n,
recull les teves coses i marxa de classe.
No estudiïs, no treballis, no facis res.
Res val per res, oi? – m’has dit.
Ens hem mirat fixament
a un pam de distància
durant molts segons
i aguantant la respiració:
has fet que t’odiés a mort.
- Et vaig clitxar des del puto
primer moment, Cris.
Sé perfectament com ets – m’has dit.
I no he pogut seguir mirant
els teus ullets enfonsats
i he deixat que guanyessis
la batalla visual plena de ràbia
i de germanor alhora.
Ets un còmplice més de tota aquesta broma,
però un còmplice apassionat
que a sobre m’ha fet mal.
I he plorat com una bleda
a classe de biologia cel·lular
però no m’has vist pas
i només per això podria negar-te
que sàpigues perfectament com sóc jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada