Sol

El sol ha sortit molt fort d’entre els núvols, ha traspassat els vidres i ha omplert de llum el llit. I tot això ha estat tan i tan fort que m’ha fet aixecar els ulls del model de transport vesicular de l’aparell de Golgi. M’he quedat mirant la llum i totes les coses que m’envoltaven, com si fos el primer cop que m’adonés del caòtic mur de les lamentacions en el qual s’ha convertit la meva habitació. M’he imaginat que tenia temps i pau i que podia agafar un pinzell, com a primària, perquè l’encarregat de les carícies me’l passés pel coll i per les parpelles i per les clavícules. Just sota el raig de llum. Però és mentida i és una pena. Si tota la vida fos temps i pau potser no tindria llit ni pinzells. Però sí que tindria llum. Sé que l’aparell de Golgi podria proporcionar-me un futur fet de llits i pinzells, tal i com els meus pares van fer.

Jo em miro la llum i espero. Espero que no.