Una pobra ànima d’aquest món em va dir un dia “pero a ver, Cristina, ¿a ti hay alguna cosa en este mundo que no te ponga triste?”. Aleshores vaig riure i prou, com acostumàvem a fer. Avui, després d’un temps prudencial, puc prendre’m seriosament per primer i últim cop la greu acusació i respondre que, ara que hi penso: ben poques coses. Ben poques coses.
El meu pare es lleva cada dia a les 6:30h i no confia en mi. Quan sap que tinc pràctica al matí, a les 6:40 entra a la meva habitació, sobresaltat, m'obre els llums i diu amb la veu més mortal i monòtona que hagueu sentit mai: "¿hoy no tenías práctica en la universidad...?". Jo dec dir-li que sí, adormida, però no me n'adono. "Entonces, ¿a qué hora piensas levantarte?". Aquí ve quan obro els ulls amb ràbia, dins l'escalfor del llit, i li dic mecànicament i mooolt fluixet: "la alarma me suena a las seis cuarenta y cuatro". Satisfet i desconcertat alhora, em demana disculpes per haver-me robat quatre minuts de son i se'n va. Llavors, em llevo amb la mala llet i l'empenta del propi Ludwig quan ja era sord i misantrop i, mentre mullo galetes al cafè amb fastig, a la cuina, sento l'eco de l'alarma de les sis quaranta-quatre que sona al pis de dalt i que m'havia oblidat de desconnectar.
Si he d’ésser sincera, crec que estic una miqueta malament del cap. Les nits són curtes i fredes. Quan m’adormo, molts cops m’oblido de respirar i em desperto espantada i amb taquicàrdies. Últimament em passa força sovint, que deixo de tenir contactes lògics amb tot allò que vosaltres anomeneu realitat durant llargues estones i em perdo i tinc ganes de plorar i em costa respirar i odio els somriures i m’enfado quan em parleu d’allò que anomeneu de nou realitat com si fos una cosa sòlida i com si fos un orgull i com si fos un dogma i com si fos una roca immensa sobre les nostres espatlles i com si fos res.
M’he passat des de les nou del matí fins les set de la tarda a la universitat. I ha estat molt productiu i molt guai. Quan m’he assegut a taula per sopar, els meus pares han decidit de fer front comú per dir-me que l’àngel Follett li fot cent patades a l’estúpid de Cela i que riuran de mi el dia que per fi es doni el Nobel a algú com en Ken. No és precisament el millor regal que se’m pot fer després d’un dia tan llarg, però he somrigut i he dit fluixet que espero no viure per contemplar un error de tal magnitud. Aleshores el meu pare, exaltat, ha cridat que quan obri un bon atles d’anatomia humana no voldré tornar a saber res de megalòmans com en Cela. Aquí és quan jo he deixat anar la forquilla i li he dit: “no saps pas què he fet d’onze del matí a dos quarts de tres, oi? Barallar-me amb el fabulós capítol dedicat a les vèrtebres toràciques, i t’asseguro que m’he desquiciat”. Ha rigut cridant com un boig, com si li acabés d’explicar l’acudit del dia. Llavors, la meva mare, ofesa, m’ha avisat que més em val no desquiciar-me, perquè d’aquí uns anys tindré vides a les meves mans i no faig més que demostrar que no m’importa res. Que sóc molt mala filla, últimament, i que seré una metgessa temerària.
Corro dins aquest fred antàrtic i sento que el món és buit i al meu voltant hi ha llums de colors, desenfocades, a les que podria consagrar-me si volgués. Momentàniament, em sedueix la possibilitat macabra de fer meves aquelles coses que brillen, però sé perfectament que en el fons no les voldria absolutament per res. I em quedo quieta. Des de petita que ja vaig sentir certes fronteres irreversibles entre els nens de la guarderia i jo: hi ha unes fotografies molt divertides que ho corroboren d’una manera impecable. Més enllà d’això, sempre m’ha perseguit l’obsessió d’apropiar-me de coses precioses en silenci i solitud. I sento dir-vos que no sou coses precioses, més aviat al contrari. Tot i així, confesso honestament que espero amb ànsies el dia que aquesta trista patologia em digui adéu. Necessito retenir i contemplar amb totes les meves forces allò que estimo; fer-ho meu, protegir-ho de la vostra manca de miraments i de les vostres dissonants baixeses. El drama de la propietat privada. Tinc un parell de racons a l’habitació on hi guardo herba. La vida és menys asfixiant si no s’ignora l’existència d’una sortida d’emergència, de la mateixa manera que és més fàcil passar hores i hores dins una habitació tancada si aquesta té finestres. Guardo totes les merdes que recol·lecto dins de capses: fotografies, roses pansides, cartes, poemes, pedres...i de tant en tant ho escampo tot pel terra i ho repasso lentament com si fossin monedes d’or. És meu, tot allò, i si és meu, els records i les realitats fugaces i passades també ho són. I així alimento les meves obstinacions malaltisses i les meves debilitats més tristes. L’únic que podria fer amb vosaltres, si m’interesséssiu callats, seria posar-vos una caseta de gos al meu jardí o dissecar-vos sobre la meva tauleta de nit. (Potser només hi hagi una preciosa excepció, - per això m’humanitzes i em mates de ganes alhora -.) És per aquests motius tan tòxics, que considero un error apropar-se a mi amb docilitat. En el fons, no la vull per res, la docilitat, perquè no la necessito ni em fa cap bé. Tampoc la curiositat (com qui es mira els animals del circ) ni les absurdes admiracions en les que us emmiralleu m’interessen en absolut. I us demano disculpes a quasi bé tots per si he fingit interès. Potser la llàstima que em susciteu no sigui més que una projecció freudiana de la llàstima que dec sentir cap al meu cos i el meu ésser, direu. La veritat és que, durant la majoria d’hores del dia, m’és igual.
Una fracció important d’homes em sembleu soporífers i la totalitat de les dones em sembleu repugnants. Sóc una completa misògina i no me n’amago. Potser tot és qüestió de sort i de demografia, però tampoc val la pena de perdre-hi temps. Sóc un monstre. He desitjat fugir de tots vosaltres en un moment o altre i si no he trobat la via per fer-ho us he odiat fins a límits que, us asseguro, escapen a la vostra lògica. Amb el temps, potser, a alguns, us he deixat d’odiar i una mena d’anestesiant relaxació m’ha portat a la tolerància. La violència existencial i el narcisisme més asfixiant és el que em manté mig viva des de sempre. A vegades tinc la sensació d’haver crescut en un món fals on ningú que no consideri imbècil sap res del que considero menys imbècil de mi. I és com irreparable, tot i que de vegades, molt de tant en tant, em penso que veig una mica de llum entre tots aquests equívocs. He crescut enganyant a tothom d’una manera inevitable i deliciosa i amb una indiferència psicòpata. I avui, de cop i volta, jo què sé; de cop i volta ho descobreixo i m’importa menys del que voldria. Els dies es fonen dins una massa fastigosa d’odi i indiferència amb petites subtileses a les que desitjo no acostumar-m’hi i alhora ho necessito urgentment. Els ulls se’m fan petits i sospiro. Crec que suspendré l’examen de biologia cel·lular i només vull no suspendre’l per no sentir els laments surrealistes materns que vindran tot seguit. La balança està infernalment desequilibrada. Viuré algun dia amb la constància de no sentir que tot el que em passa és, com a molt, un premi de consolació?
Diuen que no s’escriu ni es parla bé fins que no s’ha viscut la mort que suposa el fet de no escriure ni parlar durant un temps. Ahir a la nit, mentre donava voltes al llit, vaig sentir que ja n’hi havia prou. Vaig saber que, si volgués, podria passar-me la vida omplint pàgines sobre el que penso quan us contemplo en silenci i em meravello de la merda gregària que irradieu. Que irradiem. Sento que, si volgués, podria elaborar meticulosos quadres de costums sobre les vostres mirades buides i els vostres braços mecànics movent-se amunt i avall centenars de cops cada dia i donant-me lliçons d’importància vital; sobre les vostres paraules ingènues i les vostres passes uniformes i les vostres precàries aspiracions. Podria ser tan egòlatra, si volgués, que podria guanyar diners, fins i tot, escrivint línies sobre com d’estranys arribeu a resultar-me i l'estaticitat que em provoquen les vostres diferències abismals respecte al que crec que duc a dins. Submergida en l’obscuritat existencial i la histèria de ser incapaç de matar l’insomni, no vaig saber què era més egòlatra: si escriure sense parar sobre el món idiota, com si fos una cosa que no m’inclogués, o sobre mi (un terreny on no hi ha res veritable). Potser, per això i per seguir fent temps en aquesta vida, el més adequat sigui la pausa; el silenci,
però cada cop que rellegeixo aquesta merda sento que he oblidat coses de vital importància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada