Els cirerers

M’agradaria molt tornar a escriure

sobre les flors

i que les meves paraules

fossin totes rosa pàl·lid i blau cel

i suaus.

Com si pel forat del pany

espiéssim un cirerer al bell mig d’un jardí

que ningú s’explica d’on ha sortit

i tot fos clar i càlid i lent

i jo tingués un secret molt maco

lligat als dies en els que escopíem

pinyols de cirera des d’un balcó alemany.

La necessitat dràstica de dir coses;

després, com a reacció inevitable,

els silencis més tristos del món

confirmant l’absurditat

de totes aquestes línies

i de tot aquest temps.

Això d’escriure coses és un joc de forces

una mica violent.

Les postes de sol més maques de l’any,

les de tardor, són a punt

d’escombrar el cel

i tots som a punt de deixar de banda

la vida i la pau. Es nota.

Els cirerers es cremen de fred,

les corredisses nocturnes sota la lluna d’estiu

es desfan

i tots som a punt de deixar de dir

allò que volem dir.

Que probablement no hem estat nosaltres

ni tan sols tu i jo

però sí un

tu

i

jo

irreversible

i això tan violent i cert

és tan gros que costa de creure.

O potser no. Amén.