Això d’aquesta nit no ha estat ben bé dormir, més aviat una letargia hipnòtica d’un parell d’hores. Coses de diumenge. Recordo com, abans de caure-hi, vaig pensar que t’escriuria un poema. A tu, que ets una completa femme fatale de trenta-vuit quilos i amb els llavis d’un vermell tan graciós i alhora natural. T’hi veia, et juro que t’hi veia, fent tot allò. Lluitant contra el drama del llit de noranta. Prement el tub de la teva pasta de dents preferida a casa d’ell. Fugint de pistoles, mares riques i adolescents espantadissos. Dient-li al tatuador que no marxaves fins que no et dibueixés i que amb cinquanta euros havia d’arreglar-se-les com millor li semblés. Caminant tota sola a la foscor, amb els talons d’un pam. Mirant-me i dient: “o es mata o el maten un dia d’aquests. Ell no és el clàssic home que mor per causes naturals”. M’hagués agradat fer-ne versos, de tot això, t’ho prometo.
Mentre em vestia, a les set del matí, la meva mare no ha callat ni un segon exposant tota una sèrie de raons que podrien batre rècords d’estupidesa perquè no em talli els cabells. M’han vingut ganes de plorar. Els laboratoris de química m’exasperen, tots tan blancs, lluents, tancats i freds. He esmorzat al bar amb el meu company de pràctiques. La veritat és que de cada tres paraules n’entenia una; venia de les illes i mai abans l’havia vist per les classes. Som més de tres-cents. M’ha explicat que estava molt preocupat perquè no tenia temps per llegir, amb la carrera de medicina. He aixecat els ulls de la meva tassa de cafè i me l’he quedat mirant molt seriosament. Ha afegit que en Zafón és fascinant i jo li he dit que tenia TOTA LA RAÓ. Tot seguit i precipitadament, li he preguntat si es va emborratxar molt dijous passat a la festa de la universitat.
L’hora de dinar és el millor dels dies. El meu pare ja em diu que té seriosos dubtes sobre si curso medicina pel menjar; últimament ja només parlem d’això: de l’excel·lència del dinar de la facultat. Li fa gràcia i a mi també. M’he estirat al sol una estona, després ha vingut la biofísica, l’anatomia i la bioquímica i he sortit de classe com si un camió m’hagués passat per sobre marxa endavant i enrere unes quantes vegades seguides. Els nens parlaven i reien al tren i jo em sentia totalment incapaç de prendre part de les coses que deien. No sé si això és només cosa d’avui, ara que hi penso! He caminat fins a casa en comptes d’agafar l’autobús i encara no sé per què. Com et maltractes, Cristina, com et maltractes – anava pensant mentre absolutament tothom que es creuava amb mi em mirava fixament, amb una barreja de tristor i duresa i preocupació als ulls.
A l’arribar per fi a la meva habitació, el saxo no hi era. L’he buscat per tota la casa i com que era incapaç d’entendre què podia haver passat i quasi bé no m’aguantava dreta, les ganes de plorar i fotre cops de puny a les parets m’han fet embogir. El meu pare ha arribat i m’ha explicat que l’ha guardat a dalt, al traster, enterrat sota tota la merda acumulada durant anys. Ha pensat que, com que dec tenir molta feina, no el tocaré pas i així, al racó de l’habitació on el pobre descansava en pau hi podíem posar una estufa perquè estudiï ben calentona tot l'hivern. El món s’ha desmembrat per complert i aquí estic. Tenia ganes de no escriure més sobre aquesta fàbrica de contrarietats que tinc per dins. I aquí estic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada