La primavera

Es feia dir Lion; mai vaig esbrinar el seu nom.

Tampoc hagués servit de res.

Era veneçolà i escrivia una poesia mig graciosa

mig desendreçada i del tot idiota.

Se li havia acabat el permís de residència

i havia fet l’amor amb mitja Barcelona.

Endormiscat a qualsevol hora del dia,

feia com que li era igual, però jo sabia que no.

Ella es deia Violeta i tenia divuit anys,

patia trastorn de personalitat límit

i duia al voltant d’un dit l’anell de compromís

que ves a saber d’on havia robat el veneçolà.

Sabia perfectament que mentre ella estudiava arqueologia

ell feia l’amor amb dotzenes de dones

fràgils i depressives i volàtils i efímeres com ella mateixa.

Es mirava l’anell fixament, amb els llavis premuts

i feia com que li era igual, però jo sabia que no.

S’havien de casar aquell estiu.

El tercer vèrtex del triangle es deia Samuel

i després d’una soporífera conferència

sobre l’impressionisme alemany

em va dir fluixet que ell era Asperger

i que això de parlar amb gent era un fet oscil·lant.

Estava boja i secretament enamorat de la Violeta

i odiava a Lion en la mateixa mesura.

En Samuel era l’únic que no feia com que li era igual

i sovint la convidava a casa i sentia ganes

d’acariciar-li els cabells negres i aspres

i junts escrivien uns sonets demoníacs i mil·limetrats.

Era primavera.

A ella li causava plaer deixar-se recórrer

pels ulls miops d’en Samuel. Així se salvava.

A Lion li causava plaer fer el teatre gelós:

- Mira, nena, ese ser con el que te juntas

necesitaría cojones para ser hombre

y, en cualquier caso, carácter para ser mujer.

Samuel no es nada. Es un vacío legal.

¿Por qué lo haces?

Ella reia amb indiferència però jo sabia

que per dins estava plorant, destrossada.

Mai se’m va acudir que jo pogués fer malbé

aquell perfecte ecosistema darwinià,

aquell deliciós quadre psiquiàtric barceloní,

així que quan les feres van embogir,

la Violeta va tirar l’anell pel vàter,

en Samuel es va tancar amb pany i clau

i en Lion va decidir que potser jo

podia casar-me amb ell aquell mateix estiu

sense cap fet que ho justifiqués

em va faltar temps per fugir corrents.

Era primavera.

Mai he tornat a saber res d’ells.

Potser ja siguin morts.