El cervell canta sol. Les hores apàtiques són el millor mitjà per aconseguir estudiar una mica. M’he passat el dia sencer fugint. El bar era ple d’estudiants eufòrics. He triat l’única taula buida, amb tan mala sort, que de seguida m’han rodejat tres homes que no estan bé del cap (crec que, com a mínim un d’ells, és autista) i s’han posat a dinar amb mi. L’individu més vell m’ha desitjat bon profit i, de tant en tant, aixecava la vista de la seva safata per mirar-me, somrient, mastegant amb la boca ben oberta, i s’interessava per la meva opinió sobre el menú del dia. Quan jo responia, amb monosíl·labs i un somriure rovellat, semblava que tots quatre vinguéssim del Cotolengo, així que m’he empassat molt de pressa el iogurt natural sense posar-hi sucre només per poder fugir d’aquella trampa. A continuació, m’he vist immersa en una conversa de cafè i de tu a tu. “Sincerament, Cristina, jo crec que els homosexuals estan malalts i els tolero, però no els vull a prop”. Per a protegir-me de la violència dels arguments que m’han estat confessats, li he dit que tots teníem les nostres coses i que, per exemple, jo, odiava a tot el món, de vegades. El meu interlocutor m’ha mirat, incrèdul, i m’ha preguntat si fins i tot l’odiava a ell o si fins i tot odiava a la meva mare. I jo li he respost “depèn de quan: per què no?”. I no és pas veritat, que em passi això. Només ho he dit per fàstic. Al vespre, hem corregut sota la pluja gèlida, tremolant. La Gina duia un paraigües que amb prou feines ens cobria a l’Edu i a mi, que fugíem d’assignatures somníferes. La Gina és maquíssima. En veure-la arribar, al migdia, només he pogut pensar que tenia els cabells del color de les fulles del pati de l’escola on treballa la meva mare. Em sorprenen cada dia quan torno a casa; són d’un vermell ataronjat i brillant. Se li veien els cabells més suaus que mai. Retornant a la pluja: l’episodi m’ha provocat una alegria desbordada i fins i tot he acabat parlant amb emotivitat a qui ahir hagués partit la boca d’un cop de puny. Mentre tornava a casa he pensat “ell és així i jo no tinc dret a jutjar-lo”. Però no és gens cert. I com cada nit: el buit, l’estúpida explosió verbal, el buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada