Sopàvem en silenci,
deixant que la televisió parlés per nosaltres
i, tot d’una, la cara d’en Ken
va ocupar la totalitat de la pantalla
i jo em vaig mirar els pèsols.
La meva mare va celebrar l’aparició
i va dir que ella sabia moltes coses d’en Ken:
abans de ser escriptor de best-sellers
havia estat periodista
però ho havia deixat
perquè volia ser el millor en alguna cosa
i ara ho havia aconseguit.
Vaig deixar anar la forquilla
i vaig mirar al meu pare amb els ulls molt oberts.
Tan oberts, tan oberts,
que l’home es va ennuegar amb un pèsol
i va esclatar a riure com si fos boig,
tot vermell.
El pare no podia parar
i jo, lamentant-me, vaig dir
pobre Ken...pobre Ken...
i vaig repetir-ho tantíssims cops,
que ja no vaig ser responsable dels meus actes
i el riure em va posseir per complet a mi també.
L'escena podia resumir-se així:
pare i filla pixant-se a sobre patològicament
i la mare fent d'espectadora seriosa,
ofesa, mastegant pèsols en silenci.
Quan en Ken ja no era notícia,
vam aconseguir calmar-nos
i l’aire nou als pulmons em va servir
per afegir “pobre Ken: es lo peor”
cosa que provocà
un nou i encara més violent atac de riure
al meu pobre pare.
La vida desesperada,
de vegades,
ens uneix i desuneix així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada