Cinema d'estiu

El pare era un veritable dèspota i el fill duia una gorra de mariner i uns pantalonets molt curts. Van seure a l’última fila del cinema d’estiu que s’havia instal·lat a l’esplanada bruta dels afores del poble. King Kong ja havia començat. Venien de sopar amb tota la família al pati de casa, amb posterior concurs de rots, per això feien tard a la sessió de cinema. L’àvia Maria n’havia estat la indiscutible guanyadora, com sempre. Amb tanta passió i pressió per estar a l’alçada de certs clàssics familiars, al nen de la gorra de mariner se li havia quedat molt d’aire ballant per la panxa. La veritat és que, aquella nit, les seves participacions havien estat força mediocres i, en un sospir de pau, amb la mirada fixa a la pantalla del cinema, per fi, va deixar anar un rot de ca’l déu. Tots els espectadors de la sessió d’aquella nit van girar el cap, fins i tot els de la primera fila. En King Kong va emmudir. El nen de la gorra de mariner balancejava els peus amb innocència: només tenia set anys. El pare dèspota va empassar amb tota la dignitat que va poder les mirades enutjades dels veïns, que per la magnitud sonora, creien amb convenciment que el malcarat havia estat ell. Va sentir temptacions d’agafar al nen pel braç i no mirar King Kong, aquella nit, però unes ganes boges d’esclatar a riure van apoderar-se d’ell i només va poder dir “por Dios, hijo”, sota les mirades atentes i incrèdules de tots els allà presents.