L'estranya

Ni que sigui des d’un banc d’acusats, sempre és interessant de sentir com parlen d’un mateix.

Albert Camus

La part de la meva vida que vaig compartir amb la Marianne va esdevenir molt fàcil i tranquil·la. Els dies no admetien rèplica ni discussió sota cap concepte o punt de vista. Cap angle des del qual ens miréssiu donava lloc a equívocs.  Les hores se succeïen pures, netes, satisfactòries a priori. Era un temps on no necessitàvem res que no tinguéssim i ni tan sols necessitàvem tot el que teníem. Els matins de ressaca eren el pa sant de cada dia i, encara que em suposés un esforç sobrehumà sortir del llit, jo els beneïa. Guaitava la Marianne, esmorzant cafè i galetes al seu balcó, des de la meva finestra. Caminàvem en silenci, tot resseguint la carretera que duia fins al poble, sota el foc del sol, per preguntar als avis on hi havia un estanc o per buscar pistes sobre la mort del pobre Jordi. Jo recolzava tot el meu braç sobre les espatlles brunes de la Marianne i crec que ella s’hi sentia bé, així. Sovint parlàvem de pel·lícules que la feien riure i jo no entenia per què. Fumàvem en pau mentre miràvem la gent de la platja i ens aguantàvem la calor. Després, ens llençàvem bruscament al mar: la blavor blanca del cel, la sal als ulls i la frescor de l’aigua eren conciliadores. L’àvia preparava dinars infinits i em renyava si a les dues en punt no era a taula perquè m’havia entretingut amb la Marianne. L’avi m’explicava coses en veu baixa; jo acostumava a retransmetre-les tan bé i tan aviat com podia a la Marianne. Aquell estiu vaig llegir poemes. De vegades és de nit i el món actua / com ha d’actuar el món. [...] passa el camió / d’escombriaires verds, tanquen els bars, / dos exdesconeguts copulen àvids, [...]. Era càlid, ser amb la Marianne i amb la resta. Càlid com els vespres d’estiu sobre la sorra en els que teníem cura d’insectes que emergien del no res, com les pedres que ens posàvem sobre l’esquena amb delicadesa fins que acabàvem apedregant-nos i corrents mar endins, com les onades sordes que arribaven fins l’espigó on sèiem. La Marianne no em parlava mai de ningú que conegués, més enllà de referències vagues quasi bé anecdòtiques i marques que tenia pel cos, fruit d’un passat atemporal. Quan algun raig de llum se li escapava, quedava callada o s’afanyava a dir que ara les coses ja no eren així i aleshores no en parlàvem més. Un dia em va confessar que tenia un amic que era boig i no estava segura sobre en quin lloc exactament la deixava a ella, tota aquella història. Se’m feia impossible d’imaginar res del que em deia, tot i trobar-ho lluent i agredolç. Tendre, potser. Era com si la Marianne no vingués d’enlloc ni tampoc es dirigís a cap destí concret. Però tot estava bé, en aquesta quietud miraculosa, així que jo em dedicava a explicar-li moltes coses dels meus amics i del meu gat. La Marianne bevia molt. Una matinada, mentre tots celebraven l’estiu, ella em demanà amb insistència que saltéssim a la mar des de l’espigó. Jo no ho veia gens clar però estava tranquil, convençut que no en seria capaç. S’evidenciava que encara no la coneixia prou bé. Quin patiment, per treure-la d’entre les onades viscoses i negres; al palpar el seu cos tremolós i ferit, amb la roba xopa, com un felí penedit. Potser va ser aleshores, que no vaig poder contemplar la possibilitat de deixar escapar l’estiu. També la recordo, sòbria i infinita, resseguint tota sola el mur de ciment, fent equilibris i cantant, mentre la resta passejaven en grup. La mirava i era com tenir la meva infància viva dins els ulls. Jo li deia que l’entenia. Aleshores la Marianne tombava els ulls cap a mi, sota els fanals grocs, i m’assegurava que ella també era buida. Com tots, com qualsevol. Que no podia donar-me res més perquè el que jo veia ho era tot. És difícil d’explicar, el que suposava estar a soles amb la Marianne. És clar que ser a soles amb qualsevol dona pot ser gratificant. Algunes tardes parlàvem, feliços, sobre futbol americà, sobre llibres, sobre alcohol, sobre l’escola de música i sobre ciutats llunyanes. De nit, podíem passar hores en silenci, amb el vent a la pell i sense mirar-nos. Algunes vegades, dins la penombra i sense saber d’on venia, una serietat dolorosa i evadida li creuava els ulls com un terratrèmol. No em feia patir, la veritat: veia clar que tot aquell ritual formava part d’ella i ningú hi podia fer res. La felicitat que els hagis pogut treure a ells, Marianne, me l’has donada tota a mi, vaig dir-li una matinada. No recordo què va respondre si va respondre. Jo desconeixia la ficció que en realitat suposava la poca por que semblava tenir a res. Tot i així, crec que la Marianne va ser molt valenta mentre vam poder viure plegats. Ens tornarem a trobar, ho sé, vaig confessar-li ben fort en un intent desesperat de trencar un dels nostres últims silencis. “Vols dir? N’estàs segur, d’això...?” va sentenciar ella, sense aixecar els ulls de l’horitzó. I jo vaig apressar-la fort dins els meus braços i vaig dir-li que n’estava seguríssim, que tard o d’hora tot conspiraria. Va assentir i el silenci reaparegué. Jo no sabia com dir-li tot el que li havia de dir. L’adéu no va existir mai: l’últim cop que vam estar plegats, jugant a les cartes, ignoràvem que seria l’últim, i tot va quedar en un “fins la setmana que ve” a través dels vidres de la terrassa. No sé pas si la Marianne em va desitjar mai de debò, però tot i ser conscient del meu modest dolor, tampoc sé a qui va ferir més endins la fi.