I quan, per fi, vam pactar una treva amb les circumstàncies i vam mirar-nos als ulls, sobre aquell sofà del cafè de l’Aliança, aquell raconet tan meu, ell va insistir perquè juguéssim als escacs. Jo no sabia si el rei havia d’anar a la dreta o a l’esquerra d’enlloc ni què collons fèiem mentre ell m’explicava coses de campionats d’escacs i malalts mentals que guanyaven fins i tot amb ressaques olímpiques. Vam beure. No sabia què era pitjor: si pensar cada moviment amb frustració o fer-ho aleatòria i bojament. Per sort, la cosa va ser breu, crec recordar. Vam passar uns quants minuts amb el meu pobre rei arraconat, fent petites passes endavant i enrere amenaçat de mort a cada jugada, fins que va expirar. La vida.
Vam descobrir serioses conspiracions amb tot de fitxes desendreçades sobre el tauler. Dos nois parlaven de poesia a la taula del davant. Vam beure. Els del costat, feien una llista de la compra, discutint sobre quin seria el menjar idoni per fer-li un últim sopar al il·lustre Bustos abans de delatar-lo als mossos d’esquadra al més pur estil Judes Iscariot. I així podria seguir mencionant tot de coses estimulants. Vam buidar-nos les butxaques i fins i tot vam regalar cinc cèntims de més a aquell cambrer tan guapo. A l’arribar a casa, sense haver sentit pas el fred del carrer, els pares m’esperaven amb la taula parada. Vaig seure-hi amb molt de compte i vaig pensar “si tu no hi penses massa, ningú ho notarà”. No recordo què vam sopar, però sí recordo que el meu pare estava especialment poeta, fent símils entre la gespa del Camp Nou i una catifa de vellut verd, va dir no sé què massa seriós sobre el gilipolles del Pere Navarro i jo vaig dormir com una santa amb les dues cerveses a l’estómac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada